Agraeixi que no és gos

Si hi ha un ens al qual anomena déu i fa temps no li mostra gratitud, aquesta és la setmana per donar-li les gràcies per no haver-lo fet gos. No hi ha registre d'uns dies pitjors per ser-ho -d'aquest costat del món-, i és possible que a la mateixa confraria s'estiguin preguntant per què no van néixer una altra cosa. És la dimensió de la tragèdia. Res indica que la resta de l'any no es trobin còmodes amb el que són, però quan comencen a esclatar els petards la seva vida entra en zona de tenebres. No la de tots, no: la dels propensos. Els nerviosos, els inquiets, els que van néixer per témer el tro. A aquestes altures fa uns quants dies que estan amb els nervis de punta, des del primer esclat, el petard pioner. Però és un crescendo, i com a tal persegueix un zenit, i el zenit és la nit de Sant Joan, i els gossos l'entreveuen amb pànic.

«Por, fòbia, pànic», enumera la veterinària Natacha Lebrero poc després de començar la xerrada Fòbia als petards al local de Zoo Salut, a Gràcia. Així estan les coses. Pot ser que una part dels barcelonins visquin d'esquena al drama que s'acosta, però els propietaris de mascotes, de gossos en particular, saben que Sant Joan és la pitjor nit de l'any. Així que hi ha xerrades; els amos consulten els veterinaris; es posen en marxa estratègies. Els etòlegs -professionals de la conducta animal- han estudiat el tema i els seus treballs estan en la base de la major part de les conferències que es pronuncien al mes de juny a la ciutat. Dona la mesura de la importància del tema. També la dona que a Zoo Salut hi hagi anat la delegada d'un laboratori veterinari. Paraules majors. Es diria que hi ha tota una economia el centre de la qual és l'estrès animal.

Caca, orina i vòmits

Por, fòbia, pànic: és imminent la bacanal del petard i la veterinària Lebrero repassa el ventall de possibles reaccions. La por, diu, «és natural», i la reacció que produeix, «mesurada». És normal tenir por. Els passa als humans. Els passa als cangurs. Els passa als gossos. La fòbia és una altra cosa. La fòbia és una resposta «desmesurada», i a més, és l'antesala del pànic, que és la pèrdua total de control. No ho diu la veterinària, però quan parla de pànic el públic s'imagina un gos molt nerviós i boig repartint udols i esgarrapades per tot arreu, buscant refugi sense trobar-ne, preguntant-se per què, per què, per què; desesperat. No és graciós; el propietari del gos sap que no és graciós. En els casos pitjors, l'animal espantat es fa caca i orina i vomita on pot. Amb aquest escenari, no és estrany que tinguin lloc xerrades com la de Zoo Salut. Google («por», «petards», «Sant Joan») és un mirall de com està de professionalitzat el control del pànic caní en aquestes festes. Amb un quadrúpede semihistèric, les carícies no serveixen de gaire.

Resulta que al gos, per ajudarlo a suportar el mal trago, se li ha aplicar un «tractament multimodal», explica la veterinària Lebrero; un atac a les tenebres per diversos fronts. Part de l'estratègia passa pel més senzill, per donar-li una pastilla, un Calmex, per exemple. ¿Els humans prenen Vàlium? Els gossos prenen Calmex, i ni tan sols és el mateix, el Calmex, diu la representant mentre reparteix fullets, és un producte natural. «Un suplement tranquil·litzant», sub­ratlla. Segons el desplegable, ajuda el pacient en situacions d'estrès: viatjar, anar al veterinari, passar la nit en una ciutat on tothom crema pirotècnia. «Molts gossos viuen feliços, però la vida moderna pot ser molt sorollosa i confusa per a algunes mascotes, que lluiten per entendre el món que les envolta», cavil·la el tríptic.

Notícies relacionades

Moderat optimisme en el sector pirotècnic davant la campanya de Sant Joan

Revetlla amb taps a les orelles

A la xerrada també surt una llista del que en el món de les mascotes són, es diria, els fàrmacs habituals, a saber: clomipramina, fluoxetina, trazodona. «Però aquests han de ser prescrits per un veterinari etòleg, i acompanyar-se d'una teràpia de modificació de la conducta», diu la veterinària.

L'estratègia és diversa, però hi ha un capítol fonamental: la creació de la que aquí anomenen «zona segura». «Petita i fosca», diu Lebrero. «A la zona més tranquil·la de la casa». Un soterrani o un garatge, afegeix, seria ideal. El tema està tan estudiat que fins i tot es recomana dotar el refugi amb un difusor de feromones: té l'aspecte dels difusors antimosquits, però en lloc d'alliberar verí alliberen, per dir-ho així, suc de plaer caní. Que caigui el món que soc un gos feliç. Què més es pot demanar.