Fer bíceps sense gimnàs

Aquí els homes tenen la mateixa tirada a treure’s la samarreta que Miguel Ángel Silvestre en una pel·lícula. Hi ha tanta concentració de rajola suada amb mar de fons com a Los vigilantes de la playa. Les cadires de pedra del davant estan totes ocupades. L’espectacle donaria per a un parell de bosses de pipes. 20, 25 nois s’entrenen a l’aire lliure amb el mateix afany que Rocky quan li posen la cantarella d’Eye of the tiger. «Aquí agafes més força que al gimnàs», prometen tots, com si hagués de mutar en qüestió de segons en l’Increïble Hulk. Assenteixes tan bon punt els veus pujar a les barres amb desimboltura de gimnasta. Pim, pam, i et fan el pi en l’aire o una bandera humana. ¿Que diuen que és què? «Cal·listènia», responen d’una tirada.

Si es tecleja a Google, apareixeran dos milions i mig d’entrades, amb la seva Viquipèdia i el seu reguitzell de celebrities addictes. «Posa’t fort sense trepitjar el gym», insisteixen els posts. «El nou esport que passa dels pesos», el defineixen. Fa tres anys que té fins i tot federació espanyola. És a dir, que mentre que els mortals amb panxa cervesera encara no saben què és, a internet ha passat a la categoria d’«obsessió».

ENTRENAR-TE AMB EL TEU PROPI PES

¿Què és la cal·listènia? «Entrenar-te amb el teu propi pes», resumeix Moha. Preguntis a qui preguntis, l’assenyalarà a ell i als seus dos amics: «Aquests tres són els que viuen aquí». Hi venen cada dia. De cinc a vuit. Moha, 19 anys, és del Marroc; Daniel, 18, de Bolívia, i  Jonny, 21, de l’Equador. Això és una ONU en miniatura, sí. «Hi ve gent de tots els països».

És millor que un gimnàs, asseguren. «¿Vols piscina? –pregunta el Daniel–. Allà la tens», assenyala el mar. «¡I és gratis!». «Coneixes més gent», apunta el Moha. «I també hi ha molt de companyerisme». Assenteix al costat el Rubén (19 anys, la Seu d’Urgell). «Hi ha una competència amistosa que t’incita a millorar». De fet, han passat al format grup-de-WhatsApp. N’hi ha uns quants. En el del Moha hi deu haver 100 acòlits. Queden cada últim diumenge de mes «per a la gresca».

Això són «les barres», així en diuen ells. És un dels 14 circuits de gimnàstica a l’aire lliure repartits per Barcelona. Centres neuràlgics de street workout (així s’anomenen els entrenaments de carrer). Aquest és a l’espigó del Gas, a la Barceloneta. Mitjana d’edat: vint i tants. T’hi trobes xavals de 12 i homes de més de quaranta, diuen. Avui apuja la mitjana Walter: 56 anys, un brasiler que viu a Atlanta. «Molta pau», diu mirant al voltant.

ELS "TRUCS"

Parlen de «trucs» com si fos una convenció de mags. Hi ha trucs dinàmics (girs, piruetes) i estàtics. «Com aquest», diu Jonny. Es penja d’una barra, els seus peus pugen uns esglaons invisibles fins que es queda paral·lel a terra, com si estigués estirat en l’aire. «S’anomena front lever», diu. «El back lever és més fàcil». Es posa en horitzontal, però boca avall. Més fàcil no sembla. ¿Quin és l’exercici bàsic? «El muscle up». S’eleva fins que el pit queda per sobre de la barra, com els gimnastes abans de fer una pirueta. «La gent acostuma a trigar un parell de mesos a treure’l». «El principal problema són les durícies», Jonny i Moha ensenyen les palmes, que n’estan plenes. I això que porten magnesi amb el qual s’arrebossen les mans.

«És increïble», diu Sami entre abdominal i abdominal. És turista: alemany, 30 anys. «La gent és molt professional», diu. «Jo tinc panxa cervesera», confessa sense amagar-la Antonio (26 anys, Nàpols). «S’han de  fer les dues coses –es dona copets a la panxa–, no només entrenar-se». Ell fa acrobàcies. A part de cal·listènia, en aquest circuit es practiquen salts mortals i piruetes de cheerleader. Algunes s’entrenen aquí.

«No venen gaires noies», belluga el cap Carlota (17 anys). Ella ve des de fa un any. És a dir, que ja li comencen a sortir cosetes, ¡com els pins sobre barres! Avui ha portat Paula (16 anys). «Jo vinc de postureig», riu.

Notícies relacionades

Pícnic hòbbit al parc

Aprèn a enamorar-te de la persona correcta

«És una barreja de nacionalitats, personalitats i disciplines», resumeix Roberto (veneçolà, 30 anys). Comença a sonar música. Ha arribat algú amb uns altaveus. Jonny s’enfila a una barra i comença a ballar en l’aire. «Aquesta és una altra disciplina –diu Roberto–: workout style».

Un avantatge afegit: aquí es lliga més que a Tinder. Ningú assenteix, però s’encongeixen d’espatlles somrient per sota el nas. Paula calcula les històries que li han sortit a la seva amiga. «Jo diria que 10 –riu–. ¿El camí cap aquí també compta?».