La maleta perduda de Carles Buïgas

Poc més d’un any abans que s’obrissin les portes de l’Exposició Internacional del 1929, els organitzadors van decidir que al projecte li faltava alguna cosa. Un toc que donés a la cita l’etiqueta d’especial i diferent. Aquest toc va ser el projecte que va presentar l’enginyer Carles Buïgas: una «obra colossal, atrevida i costosa», segons va deixar escrit. Un toc que alguns van titllar de bogeria abans de la construcció. I un toc que responia a l’encàrrec que li va fer el director tècnic de la mostra, Marià Rubió Bellver: transformar l’avinguda central de l’exposició en una «brasa de foc». Buïgas ho va fer. Va convertir Montjuïc en una orgia d’aigua i llum.

Amb l’ajuda de 3.000 obrers, va aixecar fonts, assortidors, escultures, aspersors, peveters, obeliscos... I va projectar il·luminacions en totes les façanes. De manera que a la nit, l’exposició s’inundava de blau, rosa, groc i lila. Un 'mapping avant la lettre'. Però d’això en queda poca cosa. O molta. La majoria del que es va construir és història, però el que encara es manté segueix fascinant propis i estranys. És la Font Màgica. En l’època, «la més bonica i fantàstica creació de tot el món», segons el parer del 'New York Word'. I en l’actualitat, un dels punts més fotografiats per les hordes de turistes que recorren la ciutat de Barcelona dia sí i dia també.

El conjunt, un món oníric, màgic, imaginatiu i fins a cert punt delirant, era «l’obra culminant de l’art déco a Catalunya». Ho afirma Txema Romero, director del MAC (Museu d’Art de Cerdanyola, Vallès Occidental). Un estil, el déco, amb poca prèdica per aquestes terres, on després del modernisme va sorgir el noucentisme amb el seu classicisme, ordre i mesura. No hi va haver espai per a l’art geometritzant que mirava les avantguardes. «El moment més esplendorós de l’art déco va ser durant l’Exposició del 29, i el projecte de Buïgas va ser l’obra mestra del moviment. Era un jardí preciós amb estètica futurista i amb aires de la pel·lícula Metròpolis, de Fritz Lang. Però ha desaparegut gairebé completament, només en queda la Font Màgica transformada per les diverses restauracions posteriors», es lamenta Romero.

No en va, Romero és un gran coneixedor del 'mago del agualuz', com el va batejar Eugeni d’Ors, o de l’enginyer poeta, sobrenom amb què s’adjectivava el polifacètic creador que, a més d’erigir escultures d’aigua i llum, també es va dedicar a l’escriptura. I no en va, el museu que dirigeix té un espai dedicat a l’enginyer.

A Cerdanyola Buïgas hi va estiuejar i hi va morir. El seu pare, Gaietà Buïgas, l’autor de l’estàtua de Colom, va reconstruir el castell de Sant Marçal i amb això va donar el tret de sortida a les vacances de la burgesia barcelonina a la localitat vallesana. El 1942, l’enginyer es va traslladar al municipi al tornar de l’exili. La dada no és intranscendent, perquè de Cerdanyola era Pilar Ruba.

Ruba va treballar d’ajudant de Buïgas durant els últims anys de vida del creador. I aquest li va regalar una maleta: la Maleta Buïgas. Cent vuitanta-dues plaques de vidre, algunes d’acolorides a mà i moltes d’inèdites, sobre els seus treballs realitzats a Montjuïc, i sobre els seus esbossos de dos dels seus projectes més colossals i visionaris: la Nau Lluminosa i el Teatre Integral. Tots dos fallits. Ruba va morir el 2016, i la maleta va passar a mans del seu germà. El museu se’n va assabentar i van començar les negociacions.

Ara el contingut de la maleta descansa al MAC (on s’exposarà tot l’estiu) gràcies a la generositat de Fèlix Ruba i del Rotary Club de Cerdanyola. El primer l’ha venut a un preu molt per sota del seu valor, i el segon l’ha comprat per donar-la al museu. L’objectiu és la restauració del material, l’estudi i la difusió. «Al marge del valor històric i artístic de l’objecte en si mateix: les fotografies són precioses i mostren tota la imaginació de Buïgas; a nivell d’estudi, poden aportar molta informació sobre les seves obres i sobre l’art déco català», apunta Romero.

Viatjar en el temps

I és que veure-les és viatjar en el temps. Hi ha totes les tulipes, copes, obeliscos i jardineres de colors que acompanyaven la cascada que baixa des del Palau Nacional fins a la Font Màgica, i les dues fonts bessones que la custodiaven; a més dels quatre peveters que van ocupar l’espai que van deixar les columnes de Puig i Cadafalch i que escopien foc per obra i gràcia de la llum i l’aigua vaporitzada; els 116 obeliscos lluminosos, popularment coneguts amb el nom d’espàrrecs, que delimitaven l’avinguda de la Reina Maria Cristina; i la bigarrada plaça de l’Univers, amb tot d’assortidors, ponts, piràmides i atlants.

Un festival de llum i d’aigua que no tenia res a envejar al que la Segona República va posposar i la guerra civil va suspendre: altres projectes.

En tenia molts, encara que la maleta només en recull dos. Els que més s’estimava. Els que gairebé el van portar a la ruïna. El Teatre Integral i la Nau Lluminosa. El primer, un colossal escenari navegable on l’aigua, la llum i la música ballaven a l’uníson i envoltaven, literalment, l’espectador. Teatre en grau superlatiu que D’Ors anomenava el «Bayreuth del agualuz» i que Buïgas situava a la Foixarda.

El 1963 va firmar un contracte amb la Fundació March per aixecarlo i va rebre el suport de l’Estat. Però el projecte se’n va anar en orris i Carles Buïgas va haver de respondre amb el seu patrimoni: 12 milions de pessetes.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Força menys, sis milions, calculava que li havia costat el seu afany per fer realitat la Nau Lluminosa. Un immens vaixell, a manera de fira de mostres, que havia de solcar tots els mars. A bord hi portava un teatre giratori, restaurants, exposicions, sales d’exposicions i, és clar, una orgia de llum, aigua i música.

Una fantasia que gairebé es materialitza l’any 1974, quan els germans Ribas, propietaris de la Scala, van adoptar el projecte. Però paradoxes del destí, el foc va derrotar l’aigua. El 1978 un incendi va acabar amb la Scala, i amb ella, els somnis de Buïgas. Va morir un any després.