El cor del primer 'pub' de Barcelona deixa de bategar

A Londres hi ha un 'pub' Red Lion. Des de fa 244 anys. No és el degà de la capital britànica. Potser aquest títol pertany a The George Inn, el llindar del qual diuen que va travessar Shakespeare en persona i va mullar els seus bigotis en espuma de llúpol. L’amo en presumeix, d’això. En realitat, cada 'pub' anglès presumeix d’alguna cosa. El The Lamb and Flag, d’haver donat de beure a Dickens. El gamberro Coach and Horses, del mateix, però amb el pintor Francis Bacon, cosa que potser és una pista sobre la seva inquietant obra. A Barce-lona també hi havia un Red Lion, que fa menys de 10 anys va passar a ser el Black Lion per miserables avatars que després s’explicaran, però ara ja no hi és. Va abaixar la persiana per última vegada el dia 11 de març passat.

    

Els lloguers amarguen en aquesta ciutat més que una Alpha Fornication, que presumeix de ser la més llupolada de les cerveses de tot el món. Aquest era el 'pub' anglès més antic de Barcelona, mig segle, cosa que té el seu mèrit en una urbs que galopa desbocada cap al precipici de la banalització comercial. Barcelona, i perdó pel fàcil joc de paraules, té molt mala pinta.

   

 Una de les pel·lícules més encomiables d’Anthony Mann és 'Winchester 73'. El protagonista real del film és el rifle, que va de mà en mà i així és el centre de gravetat narratiu, una solució genial, i una mica això mateix es podria fer amb el Black Lion, que el 1967 va inaugurar Anthony Mathew i des d’aleshores ha passat per cinc amos fins a arribar a l’últim, Jofre Pruna, que avui entregarà les claus al propietari de la finca. Tal com dèiem, es podria fer. Però ja s’ha fet. Jofre, per exemple, està especialment emocionat per l’elegia que li ha dedicat Francesc CanosaFrancesc Canosa, periodista i client fidel, que utilitza la barra del 'pub' com a balcó de 50 anys d’història. El seu obituari despunta entre altres publicats.

    

Total, que una alternativa interessant és anar un pas més enllà i seguir el rastre de l’especejament del lleó, perquè en aquesta ciutat hi ha interessants antecedents, com el de Floquet, que encara que no era una botiga tenia un ganxo comercial que ja voldrien molts negocis. La versió oficial és que el seu cos inert, com si fos el d’un cap viking, es va incinerar i les cendres es van utilitzar per sembrar un arbre al Zoo. La veritat és que alguna cosa s’hi va plantar, però algú ho va confondre amb una mala herba quan va sortir el primer brot i el va arrencar, així que de Floquet el que es conserva, repartits per aquí i per allà, són talls del cervell i dels testicles, retalls de pell i tota l’ossamenta.

    

La Casita Blanca és un altre bon exemple del clàssic especejament barceloní. Les mateixes mans que escriuen aquest relat van sostenir dies enrere, al tintinesc magatzem de l’antiquari Víctor Gómez, un dels miralls que tant fornici van reflectir en aquell meublé i que encara conserva, ¡oh!, petons de carmí. El cas de l’aventura de les lletres de l’Urgel Cinema és tan recent que no cal subratllar-lo.

Un destí trossejat

 

Aquest ha sigut el destí del Black Lion. El trossejament. Per fortuna. La cabina londinenca se l’ha emportat a casa seva el fill de Ramon Vilaró, tercer amo del 'pub', perquè va passar nosequantes hores jugant al seu interior. Els tiradors de cervesa estan en un local del carrer de les Navas de Tolosa. La taula més buscada, a la vallesana Sabadell. Un joc de tamborets oferiran descans al carrer de Provença. La campana de les propines s’ha quedat al barri, a les Corts. Jofre té a casa una caixa de cabals de Jack Daniels. Només n’hi ha tres d’iguals.

  

  El trossejament és una fortuna perquè confirma que els barcelonins no accepten tan mansament com es podria deduir la banalització de l’espai públic, i això inclou, per descomptat, bars com el Black Lion, perquè 'pub' no és res més que una abreviatura de 'public house'.

  

 Els fa pena el que passa, que no és poc, perquè les lleis del mercat són més bèsties que les de la selva, i com a mostra d’això, el mateix canvi de nom de l’establiment, de lleó vermell a negre. Li va arribar a Jofre en forma de burofax, perquè un pillet amb estudis (més que res per no recórrer a una malsonant expressió tavernària) va registrar el nom de Red Lion a Madrid i de seguida es va posar a buscar càndids a qui plomar.

Jofre no va permetre que el seu lleó passés per l’adreçador. Va passar a ser negre, que igualment té el seu què. També les lletres dels automòbils Rolls Royce eren vermelles fins que el 1920 Charles Rolls va morir en un accident d’aviació i una de les lletres va passar a ser negra. Mort Henry Royce el 1933, totes dues.

Notícies relacionades

Aigües de Barcelona i l’AMB xoquen per una concessió de 800 milions

Antifrau investiga TMB per haver exposat dades confidencials

  

 En resum, que Barcelona s’ha quedat sense el seu 'pub' anglès més veterà perquè el perfil dels seus carrers fa temps que no el decideixen les necessitats reals dels veïns ni l’entusiasme de qui es decideix a obrir un negoci de cara al públic, on les facilitats municipals són més aviat escasses. Barcelona és el que els seus rendistes volen. Que cadascú posi aquí l’adjectiu que desitgi. R. I. P.