Múscul i cor a les Corts

Va començar a perdre visió als vuit anys. Primer, a poc a poc. Va ser entre els 18 i els 19 quan tot es va precipitar, coincidint amb el salt a la universitat. «A primer de carrera encara em podia asseure a l’última fila i veure la pissarra. Al començar segon ja era incapaç de veure la pissarra, ni la cara del professor, ni des de la primera fila», recorda. Després d’incomptables proves i metges, van trobar la resposta. Li van diagnosticar una malaltia rara anomenada Stargardt, distròfia macular degenerativa que afecta la visió central. Des d’aleshores únicament té visió perifèrica. En molt poc temps, i en plena postadolescència, va passar de ser un noi normal a ser un discapacitat.

Els companys de gimnàs –de box, com es diuen els centres especialitzats en crossfit– de Marc Gil, el protagonista, què dimonis, l’heroi d’aquesta història, es van quedar tocats al descobrir la seva història –la relatada en el primer paràgraf d’aquest reportatge– en un text compartit l’any passat a la pàgina de  Facebook del gimnàs amb motiu del Dia de les malalties estranyes. De les persones «d’edició limitada», com li agrada dir a Gil.

ATLETA PARALÍMPIC

«La meva és una malaltia invisible, com tantes altres, cosa que moltes vegades em planteja un dilema. ¿Què faig, ho dic o no? No vols provocar pena, però tampoc ajuda el conjunt del col·lectiu ocultar-ho», reflexiona el noi. «El Marc s’entrena com un més. És un dels millors atletes del nostre box», apunta Anuska Peguero, head coach –com anomenen en aquest món la màxima responsable tècnica– del Crossfit les Corts, desinteressat escenari de la història.

Després d’acceptar la seva nova condició –missió complexa–, o potser en paral·lel, ja que alguna cosa devien veure en aquest procés els professionals de l’entitat, es va afiliar a l’ONCE i, esportista com havia sigut sempre, va començar a fer natació paralímpica. «A través de l’esport, vaig naturalitzar la nova situació», explica l’atleta, que en poc temps es va convertir en campió d’Espanya en diverses ocasions. Va ser estant al cim de l’esport paralímpic, fa un parell d’anys, que va arribar al crossfit, gràcies al seu germà, aquell punt de suport que tot heroi necessita. «Ell ho  va començar a practicar i em va animar a provar-ho. Em va dir que, coneixent-me, m’hi enganxaria. Al principi vaig dubtar. ¿Per què hauria de fer una cosa així, jo? Però em va convèncer, m’hi vaig animar, i va resultar tenir raó. M’hi vaig enganxar», relata el jove, recentment proclamat campió internacional en una competició d’aquesta dura disciplina celebrada a la ciutat nord-americana de Miami.

El crossfit és una tècnica d’entrenament que encadena moviments de diferents disciplines esportives al mateix temps. De durs exercicis d’halterofília a saltar una caixa o pujar una corda. I en el seu cas, és clar, fer-ho gairebé sense visió.«Em tocava el braç i em deia que què fort m’havia posat. Li vaig dir, ¿vols saber-ne el secret? ¡I aquí està!», explica el Marc entre rialles, sempre amb el vital somriure que el caracteritza. 

REFERENTS NECESSARIS 

Qui és aquí –divendres, dos quarts de cinc de la tarda, al  box de les Corts– és el Guille, noi de 27 anys, cec total, col·lega del Marc d’actes de l’ONCE, entitat a la qual tots dos estan afiliats. «Quan em va fer la proposta em va semblar mort i destrucció, però vaig provar, i efectivament, ¡és mort i destrucció!», diu fent broma el Guille abans de posar-se la seva samarreta del RCD Espanyol amb el nom de Jarque estampat a l’esquena per a l’entrenament de cada divendres dirigit pel Marc, que acaba de treure’s el títol de coach.

La proposta a què es refereix el Guille és la creació d’un grup de crossfit adaptat per a invidents, grup que funciona des de fa gairebé un any i en què participen, a més del Guille, altres joves amb diversitat funcional, com la Clara –una de les més entregades del grup, amb unes ganes que no hi caben en un paper– o el Teo, que ve des de Manresa i que parla del Marc –esportista d’elit que competeix al costat, d’igual a igual, amb persones sense cap discapacitat– com «aquell referent que tothom necessita». 

«Sempre necessites tenir algú que et serveixi de motivació. I per a mi el Marc és aquest algú», explica el Teo, que utilitza el crossfit per estar en forma, però per a qui la seva passió és el ball, malgrat els seus problemes de visió, oïda i estabilitat. Un altre referent. «Vinc expressament des de Manresa per a les classes de ball, i aprofito i també vinc a fer crossfit», prossegueix. Com el Marc, i tot i que se sent molt còmode amb el grup adaptat, el Teo entrena també en les sessions no adaptades.

Notícies relacionades

El districte més inclusiu

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

«Vaig pensar que, si a mi m’havia ajudat tant practicar-ho, per què no podia ajudar altres en la meva situació», relata el Marc. «Ho vaig comentar al box i tot van ser facilitats», prossegueix l’atleta, molt agraït amb l’Anuska.

TRENCANT TÒPICS

Però no era tan senzill. Per crear el grup feia falta crear primer un banc de voluntaris. Necessitaven un acompanyant per a cada esportista invident, per guiar-los en la dura sessió. «Vaig fer un correu a tots els socis explicant la iniciativa i la resposta va ser increïble. Hi ha llista d’espera de socis que volen col·laborar», explica la responsable del gimnàs, trencant la imatge que es té d’esport agressiu, molt competitiu. «Amb ells fem els mateixos exercicis que fem nosaltres o abans o després del seu entrenament», explica el Salva, un dels voluntaris, que destaca el «vincle» que han creat entre ells. Prova d’aquesta estreta relació és el sopar de Nadal dels socis del gimnàs. «No només sopem tots plegats, –conclou el Salva–, també acabem de festa».