Els anys salvatges de la Model

Amuntegament, violència, heroïna i sida van fer dels 80 una etapa negra a la presó de l'Eixample, que tancarà al juny

cmontanyes37420940 model170224183546

cmontanyes37420940 model170224183546
 
cmontanyes10595754 model170224183805
cmontanyes37420937 model170224183500
cmontanyes37420944 model170224183420

/

6
Es llegeix en minuts
RAMÓN VENDRELL / BARCELONA

–¿Seiem a la terrassa o tindrem fred?

–Jo ja he passat tot el fred del món.

Francisco, així l’anomenarem, ha passat tot el fred del món durant les tres llargues condemnes que va complir principalment a la Model. La primera vegada que va estar a la presó barcelonina va ser del 1981 al 1988. «Era una selva però amb homes en lloc d’animals –diu–. Avui en una presó hi pot haver algun ganivet. A la Model dels 80 hi havia gairebé més ganivets, tornavisos i altres estris que interns. Quan els funcionaris feien requisa, posaven quatre o cinc galledes d’escombraries de mida industrial a la galeria. Acabaven plens de tota mena d’armes. En una setmana n’hi tornava a haver les mateixes o més».

La situació, resumeix Francisco, era de «desgovern absolut». «Per començar, l’única atenció que tenies quan arribaves era la d’un capellà, i jo soc ateu», assenyala. Ni rastre de psicòlegs, educadors, criminòlegs... Tampoc hi havia cap programa de redempció ni activitats. Com a màxim podies aconseguir una de les comptades places en tallers. Amb sou de misèria i sense cotitzar a la Seguretat Social. Per continuar, «el migrat reglament que hi havia, estrictament normatiu i sancionador, no s’aplicava», entre altres raons perquè el nombre de funcionaris era clarament insuficient per a una població reclusa desmesurada (2.223 presos el 1987, quan el penal va ser inaugurat el 1904 amb una capacitat prevista de 675 places) i encoratjada.

Pren la paraula Antonio Doñate, jutge de vigilància penitenciària per a les presons de Catalunya del 1982 al 1986: «La situació a la Model era lamentable. Era hereva del pitjor de les presons de la dictadura i encara no s’havien establert les estructures ni tenia els mitjans personals i materials per fer realitat la finalitat educativa i resocialitzadora de les penes privatives de llibertat recollida a la Constitució».

En aquella jungla hi havia dues opcions: «Defugir o enfrontar els problemes que segur que tindries amb altres interns –il·lustra Manuel–. He vist amics meus morir i matar per triar la segona opció. Els que van matar, van pagar amb més condemna».

CICATRIUS I TATUATGES

Daniel Rojo, més conegut com Dani el Rojo, atracador d’alta volada i bona família, va ser reu a la Model del 1981 al 1983, del 1984 al 1989 i del 1991 al 1993. Tenia 19 anys quan hi va entrar per primera vegada. «Vaig començar a veure tios en pantalons curts i descamisats, amb cicatrius i tatuatges. Tot era molt macabre», explica.

La majoria d’edat se situava en els 21 anys, de manera que després de cinc dies en període, a la segona galeria, on per no ser un «pària» va seguir una vaga de fam («només aigua i caramels») convocada pel que quedava de la Coordinadora de Presos en Lluita (Copel), va ser portat a la primera galeria. «Estava sempre tancada. No perquè no hi entressin els grans, sinó perquè no en sortissin els petits. Eren salvatges».

Doñate certifica que no exagera: «El 27 d’agost de 1984 hi havia a la primera galeria 96 joves. D’ells, 66 estaven en el règim de protecció previst en el reglament penitenciari. És a dir, més de les dues terceres parts dels interns d’aquella galeria temien per la seva vida o per la seva integritat física o volien evitar atacs a la seva llibertat sexual o contra els seus escassos béns».

A l’inflamable combinat d’amuntegament, res a fer i la llei del més fort s’hi va afegir l’heroïna. No existeixen dades oficials però sí estimacions del Ministeri de Sanitat del nombre de morts que el cavall va causar a Espanya des del 1983. Aquell any ja en van ser 266. La xifra no va parar de créixer fins a tocar sostre el 1991 amb 1.833 morts per sobredosi. El més semblant que existeix a una estadística del consum de jaco a la Model en aquells temps és un informe del 1983 del Departament d’Higiene de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona que assenyalava que era aplicable al centre la regla del 33%: el 33% dels interns es drogaven; d’aquest 33%, el 33% patien dependència psíquica; i d’aquest 33%, el 33% presentaven dependència orgànica. «I tot i això no hi havia cap espai aïllat de la resta on els toxicòmans poguessin ser tractats», postil·la Doñate. En qualsevol cas, la crisi de l’heroïna només havia començat.

IMPARABLES

«La droga entrava de mil maneres –informa Rojo–. En els vis a vis i llançada al pati indicat per sobre del mur. ¿Prolongaven el mur amb una reixa? Es llançava des d’un pis més alt d’un edifici del davant. ¿Cobrien els patis amb xarxa? Es posaven bosses amb un gram dins de glaçons de gel i quan aquests es fonien les bosses queien al pati. ¿Cobrien els patis amb una xarxa més fina? Es feia el mateix amb bosses de mig gram. Amb pocs funcionaris i poca seguretat, era impossible frenar centenars de tios que només pensaven a drogar-se».

I de la mà de l’heroïna, que fins i tot va originar el 1984 un segrest de funcionaris per exigir-la, capitanejat per el Vaquilla, la sida. No en va una xeringa era «un tresor que es feia durar fins que ja no punxava i es compartia», explica Rojo. El 1985, li van comunicar que tenia els anticossos de la sida.

Francisco només va viure un episodi «noble» en la seva primera estada a la Modelo. Va ser la vaga de fam, primer, i de braços caiguts, després, del 1983 per exigir el que acabaria sent l’anomenada minireforma penitenciària. «Es va aturar la Model. Totes dues eren voluntàries i les va seguir la majoria. Hi va haver sacrifici pels nostres drets. Quina bogeria de presó: es tolerava que els presos ens reuníssim per organitzar una vaga».

Però fins i tot en aquell moment edificant hi va haver violència. Un intern que no seguia la vaga en va matar un que sí que ho feia. «Se sentia fort a la presó i al semblar-li que l’altre el titllava d’esquirol o xivato, el va matar».

La Copel es va fundar el 1976 al presidi de Carabanchel i va sembrar les presons espanyoles de protestes en forma de motins i automutilacions. Les condicions de vida eren infames i a més hi havia sentiment de greuge per les amnisties concedides als presos polítics després de la mort de Franco. El 1983 ja no existia. «El delinqüent té una moral poc gremial», sentencia un advocat que exerceix des del 1977 i reclama anonimat. Però quedaven reclusos que n’havien format part, que tenien «cultura carcerària», segons Francisco, i impulsaven accions com la referida.

PUDOR DE CREMAT

Notícies relacionades

Nazario i el desaparegut Ocaña van passar tres dies a la Model el 1978. No per homosexuals sinó perquè la Guàrdia Urbana va considerar que havien muntat un escàndol al Cafè de l’Òpera. Després de rebre una pallissa de la policia municipal a comissaria, van entrar a la presó després d’un motí de la Copel. «Tot feia pudor de cremat», diu Nazario, que a banda d’això va passar por i va fer dibuixos amb boli sobre cossos de presos perquè se’ls tatuessin. Un li va costar més que els altres. «Ocaña l’hi estava mamant i el tio no parava de moure’s».

La Generalitat va assumir les competències en presons el 1984. El canvi no va ser ni de bon tros instantani al centre de l’Eixample, però es va iniciar una transformació cap a l’ordre i un model de reinserció. Amb tot, el 2006 hi havia 2.066 interns, que l’any passat havien baixat a 925.