Els inquilins comencen a organitzar-se per plantar cara a la bombolla del lloguer

Els motius per explicar per què es mobilitzen ja sonen a 'déjà vu'. «Hem arribat a un punt en què el problema no afecta els grups en situació d’emergència sinó tota la ciutadania. Una cosa que afecta tots els estrats socials no és un problema d’alguns, és un problema social». Així definia les dificultats per accedir a la vivenda el 2006 Noelia Rico, activista de l’Assemblea Popular per una Vivenda Digna, que el desembre d’aquell any va fer sortir al carrer milers de persones –7.000 segons la Guàrdia Urbana i 25.000 segons l’organització— sota el lema No tindràs casa en la puta vida.

Una dècada més tard els seus pronòstics sonen, com a mínim, actuals. Tant, que pràcticament les mateixes expressions exposades per Rico són plantejades avui per Marta Ill, membre de Desllogades, col·lectiu nascut la tardor passada per fer 'agitprop' i «crear consciència» sobre la bombolla del lloguer. «Coincideix que els qui ens hem unit per començar amb això som joves, però no es tracta d’un problema que afecti només els joves», emfatitza Ill quan explica qui són les desllogades. El mateix explicava Rico 10 anys enrere. El context, òbviament, ha canviat.

XARXES SOCIALS

Malgrat que el moviment al qual pertany Ill omple  –almenys fins ara– més les xarxes –@desllogades– que els carrers, parla des de darrere d’una pancarta en la manifestació del 28 de gener passat convocada per la FAVB sota el lema Barcelona no està en venda, contra la bombolla immobiliària provocada per la turística, que el 2006 encara no s’entreveia. Mentre la jove explica que van començar recopilant dades per visibilitzar la situació (el malson en què s’ha convertit llogar un pis, en xifres), de fons –això és una manifestació–, se senten reveladors càntics com ara «s’acabarà, s’acabarà, dues fiances per llogar...». A la lluita pel dret a la vivenda en aquesta ciutat no hi ha faltat mai originalitat (sobreviu en la memòria l’heroïna Súper Vivenda, alter ego de l’alcaldessa Ada Colau en la seva prehistòria).

RESPOSTES COL·LECTIVES

Des del seu perfil de Twitter difonen dades —desoladores— sobre l’augment del preu del lloguer a la capital catalana o els índexs d’emancipació juvenil. «Del primer que ens vam adonar és que la propietat està molt més organitzada que els inquilins i vam decidir començar a posar-hi remei», prossegueix lll. «Buscar respostes col·lectives», deia Rico en l’esmentada entrevista el 2006.

Salva Torres, de l’associació 500x20, defineix aquella organització de la propietat com el «sindicat únic de propietaris», al qual volen plantar cara amb el sindicat d’inquilins. En la seva creació hi estan ficades diverses entitats de la ciutat, entre elles 500x20, associació que porta des del 2006 tractant la problemàtica del lloguer a Nou Barris, cobrint el buit que deixava la PAH, filla de les esmentades mobilitzacions de V de Vivenda, i avui també en la fundació del sindicat.

URGÈNCIA I COINCIDÈNCIA

El primer moviment per crear el sindicat d’inquilins es va fer en paral·lel a la creació de Desllogades –digueu-ne coincidència, digueu-ne urgència– també la tardor de l’any passat. La llavor la va plantar L’Observatori Desc amb una reunió celebrada a La Violeta de Gràcia, a la qual també estava convocada l’entitat de Torres, crític amb mesures benintencionades com les ajudes al lloguer. «Entenem que hi ha famílies que en depenen, però com a mesura estructural no fa res més que inflar la bombolla», assenyala l’activista.

Van participar en aquesta reunió prefundacional, a més de 500x20, activistes de la PAH, de la FAVB, de la CONFAVC o de l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS), que té com una de les seves principals batalles evitar que el turisme expulsi amb lloguers inassumibles els veïns dels barris.

El sindicat neix amb dos objectius. Per un costat, fer de 'lobby' –en la línia de l’'agitprop' iniciat per Desllogades– i, per l’altre, assessorar els inquilins sobre els seus drets minvants, que lluiten per incrementar. També en la memòria (històrica), la vaga de lloguers del 1931, documentada per Manel Aisa en un llibre publicat per Virus.

Posen sobre la taula dades que, no pel fet d’haver-les repetit mil cops, són menys alarmants: més del 90% dels desnonaments a Barcelona ja són de pisos de lloguer.

ÚLTIMA REFORMA DE LA LAU

Irene Escorihuela, directora de l’Observatori Desc, apunta que fa temps que veien que el tema del lloguer «a poc a poc sortiria». «El 2013, amb la reforma de la llei d’Arrendaments Urbans (LAU), ja vam alertar que la reducció dels contractes a tres anys deixava desprotegits els inquilins, però llavors ningú ens va fer cas. A ningú li preocupava el tema dels lloguers i ningú l’estava treballant [amb l’excepció de 500x20, però ho feia en un territori molt concret], per això vam decidir començar a moure’ns», assenyala.

Notícies relacionades

Els preus dels lloguers arriben a màxims històrics

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

«L’objectiu ara és mobilitzar la gent menys polititzada. Crear el subjecte inquilí», assenyala Ill, que marca com a diferència de les mobilitzacions del 2006 que llavors assenyalaven la crisi que havia de venir, i ara vivim una «crisi cronificada». «La bombolla del lloguer, a diferència de la dels bancs, no va rebentar. Els preus molt probablement continuaran pujant, i això està provocant un desplaçament de la població», raona la jove.

«Avui és evident que és un tema que preocupa al carrer. Forma part de les converses de la gent. El repte és teixir complicitats. Organitzar-nos. És un tema amb un gran potencial mobilitzador», afegeix Ill. Coincideixen en el diagnòstic tant Escorihuela com Torres. No per casualitat tots tres es dediquen a donar forma al futur sindicat, que presentaran ben aviat.