Una història imaginada

Manel Aisa es jubila després d'un quart de segle venent llibres a Sant Antoni i abans de marxar s'inventa un relat per al seu carro i li posa edat, 100 anys

icoy37091523 manel aisa170201171201

icoy37091523 manel aisa170201171201 / ELISENDA PONS

3
Es llegeix en minuts
MAURICIO BERNAL

Llavors, quan algú li pregunta a Manel Aisa com sap que tot això li va passar al seu carro, com sap que el van arrossegar els protagonistes de la Setmana Tràgica o que va estar en mans d’un vaguista de La Canadenca, o que estava «per aquí», «per aquí a prop», quan la barricada del Paral·lel va impedir l’avanç franquista, o que primer es va usar per guardar quincalla i més tard roba i finalment llibres; quan algú li pregunta com sap que el seu carro té 100 anys, exactament 100 anys, el venedor de llibres de Sant Antoni es tira enrere al seient i esbossa un somriure astut, i simplement deixa anar: «Bé, hi ha una cosa que es diu imaginació, ¿no?»

Al mercat li diuen 'l'Anarquista' Al mercat li diuen 'l'Anarquista' per la seva història de lluita i les seves idees

Hi ha una cosa que es diu imaginació, i per què no usar-la. Fa un any, el 24 de gener del 2016, l’home a qui tothom al mercat de llibres de Sant Antoni anomena 'l’Anarquista' va publicar al seu Facebook el següent: «Avui és l’aniversari del meu carro del mercat dominical de Sant Antoni, parada número 5 de Barcelona. Sí, compleix 99 anys, us podeu imaginar la seva història». Tot seguit esmentava la Setmana Tràgica i La Canadenca, la guerra i «els temps de la roba», i el pare de Joan Amades, i la República, i l’època dels tebeos. La clau de tot era aquella frase: «Us podeu imaginar la història», que va resultar que s’havia de prendre en sentit literal, com un permís del propietari. Ens podem imaginar la història. Ell ho va fer.

ESPERIT LLIBERTARI

«Jo crec que tot va començar el dia que va venir una noia i va enganxar al carro un adhesiu de Sí que es pot. A partir d’aleshores va començar a venir gent a posar els seus adhesius reivindicatius, i una altra gent a fer fotos; feien la foto amb la Carboneria al darrere. Llavors, a partir d’aquell moment jo un dia vaig dir: ‘Bé, se li ha de fer una història al carro’». Un altre s’hauria limitat a posar-li un nom, però 'l’Anarquista' va pensar a l’engròs, i va pensar amb imaginació. La millor manera de dotar de personalitat un carro que començava a tenir-ne era donar-li una història, o el que és igual, donar-li vida. «L’edat la vaig posar jo, i vaig decidir que el carro compliria 100 anys quan jo em jubilés. És a dir, aquest any. A partir d’aquí vaig començar a pensar: ¿Qui el va poder tenir abans? ¿On va poder estar? ¿Qui el podia haver empès abans?».

Volia "fer-lo parlar, Volia "fer-lo parlar, com a les parets", diu del seu carro 

Notícies relacionades

'L’Anarquista' es jubila. Abans de Sant Antoni i dels llibres havia sigut pintor de parets perquè era l’ofici de la casa, però un dia es va adonar que la pintura el mataria i va llogar un tros de parada al mercat, del qual era assidu: hi anava cada setmana i en marxava amb bosses de volums per al fons del –llavors n’era membre, avui el presideix– Ateneu Enciclopèdic. «Llavors era així –recorda–, llogaves un metre o mig metre de parada». Havia sigut secretari d’organització de la CNT el 77 («el clandestí em va passar les claus a mi») i integrant del Col·lectiu Llibertari Sant Antoni-Xino («fèiem pintades, sobretot»), i aquella vena llibertària es va reflectir en el que venia: «Bàsicament llibres de moviments socials, els que editava Ruedo Ibérico, per exemple, i els petits volums del moviment llibertari». La seva mare va morir el 93 i amb la seva part de l’herència va poder adquirir la seva pròpia parada. Li va costar un milió de pessetes.

Molts anys després, un dia que es va llevar inspirat, va decidir que el seu carro, el seu vell carro, havia de tenir una història. «Fer-lo parlar, com es fa parlar les parets», resumeix. El moble des d’aleshores és més que un moble, i amb la notícia que el seu propietari es jubila han brotat pretendents de terra. «Nòvios i nòvies, és clar. El més probable és que se’l quedi un altre venedor». Al carro cada diumenge li segueixen fent fotos i posant-li adhesius. Segueix vivint, acumulant història. «Potser sí que té 100 anys, o així», reflexiona 'l’Anarquista'. «Potser sí. Perquè si un mira la fusta...», diu. «Si un la mira... Aquesta fusta és de la de llavors». Per què no. Només t’has d’imaginar que és així. H