El cine rere la porta vermella

Hi ha un carrer amb aires de carreró per com és d’estret i íntim, el carrer de la Puríssima Concepció, als límits del Poble-sec amb el Mercat de les Flors; de vianants i tranquil, amb una sortida, a l’extrem, en forma d’escala, i una cicatriu magnífica al mig, un solar amb nom propi: el Solar de la Puri. Hi ha carrers així a cada gran ciutat, que són diferents, que tenen els atributs d’un oasi. La Puríssima Concepció. Que hi hagi una porta d’un encès vermell al costat de les escales no és sinó estèticament obvi; és això i no res més el que el passejant espera trobar al final de la caminada, quan ja l’han sorprès el solar i les seves melancòliques ruïnes, i aquella espècie de muralla a l’esquerra, alta i serena, i quan s’ha deixat embargar per la sensació general d’artista de la passejada urbana. O hi havia una porta vermella o hi havia un improbable nan màgic, o alguna cosa per l’estil.

Hi ha una pissarra al costat de la porta vermella, i té el poder de no defraudar. «Laboratorio Reversible», posa a la part més alta. A sota informa que  hi  haurà projecció a les 21.30 hores –o que n’hi va haver, qui sap quan–, i més avall recita una espècie de vers, ni més ni menys: «Com creix l’ombra quan el sol declina» (que no és vers, sinó títol de pel·lícula). Així, qualsevol secret fantàstic pot amagar la porta vermella. Qualsevol secret cinematogràfic. Qualsevol prestatgeria poblada de bobines. Qualsevol manera diferent d’entendre les coses. «Filmem, revelem i projectem. Vam començar filmant-nos a nosaltres mateixos, però llavors vam dir: ‘Sortim al barri, filmem la gent, així després es poden veure, establim vincles amb ells’. Però això sí: sempre en format analògic».

Sensació de vell

Produeix sensació de vell la pel·lícula tacada i bruta, plena de ratllades: ningú la pot desvincular del so –aquell sorollet– d’un projector en marxa. Aquest és l’aspecte que tenen els treballs del Laboratorio Reversible, en majúscules, el nom que inclou tot el que passa darrere la porta vermella, al carrer atípic de la Puríssima Concepció. «Som un col·lectiu de persones vinculades al món del cine –explica Pilar Monsell– i ens uneix l’interès de treballar en format analògic. Però no per una qüestió nostàlgica, ni res així. Es tracta d’una forma de resistència: d’un suport, d’una manera de treballar de la qual es pot aprendre molt i d’una relació amb els útils». La gent del Laboratorio Reversible s’oposa que es perdin certes pràctiques. El traster pot esperar. Allà, en els dominis de la porteta vermella, resisteixen.

Revelat en cubell

Notícies relacionades

A Castelldefels s’hi respira ambient llatí

Milers de persones omplen les platges per celebrar Sant Joan

El primer i principal fruit del treball del col·lectiu és el projecte Vecines, concebut per retratar la vida quotidiana del barri. «Per nosaltres és important relacionar-nos amb la gent que ens envolta –explica Raquel Marques–. Fer xarxa, donar-nos a conèixer, que sàpiguen qui som i què hi fem aquí». El col·lectiu surt al carrer amb càmeres súper 8 i filma la gent del barri. De tornada al local procedeixen al revelat, i es donen el plaer de fer-ho de forma artesanal –«de la manera més punk que hi ha», diu Monsell–: en cubell. «Tot Vecines ha sigut revelat en cubell, i es nota, té taques, ratlles, perquè al capdavall estàs manipulant tota l’estona, i el procés queda impregnat a la pel·lícula». Els veïns de Vecines semblen desembarcats d’un temps remot, i alguna cosa així deuen pensar quan es veuen, que són ells en una altra època, encara que els filmin en aquesta. «Projectem el material al carrer, al Solar de la Puri, i hi convidem els veïns. Són les vetllades d’estrena», explica Marques.

El Laboratorio treballa amb el que té, i no té gaire. «És un projecte autofinançat, i s’ha de tenir en compte que treballem en un sector precari». Les donacions no es rebutgen. Deu ser digne de veure l’espectacle d’observar-los circulant amb aquelles velles càmeres, de veure els nens acostant-s’hi amb curiositat, els veïns posant per a la posteritat; val sens dubte desfer-se d’una càmera vella, de les que moren com relíquies en un racó de les golfes.