No és el tròpic tòpic

Entre els milers d’immigrants llatinoamericans que van aterrar a finals del segle XX i començament del XXI en aquesta ciutat no hi havia exclusivament obrers i cuidadors de gent gran, com algú deu continuar pensant; hi havia de tot, naturalment, també venien artistes, entre ells molts músics joves amb la maleta plena d’idees. La majoria es van quedar i van desenvolupar les seves carreres aquí, i les seves músiques van reflectir la seva condició desplaçada i mestissa, van ser l’expressió del viatge, de la barreja: de la seva nova condició híbrida. Aquests americans de Colòmbia, de Mèxic o de l’Argentina van deixar una orella a la seva terra per no perdre de vista el que es gestava allà, i amb l’altra es van  amarar del que passava aquí, a Europa. I així és la seva música. «¿Què sona?», pregunta un que acaba d’aterrar a la festa. «Tropical bass», li contesten.

Jairo Cataño i Rodolfo Venegas són colombians de Bogotà. Es van conèixer aquí. Van arribar fa 15 anys i des d’aleshores han recorregut junts un camí que ha acabat sent representatiu. «Jo vaig venir a estudiar Producció Musical, i em va agradar tant la ciutat que m’hi vaig quedar», explica Venegas. «A Colòmbia ja feia electrònica llatinoamericana, però al venir aquí, per la nostàlgia de la terra, li vaig donar més importància». «Jo –diu Cataño– vaig venir a veure com anava i ja no hi he tornat mai». Quan punxa en solitari –l’altre dia, per exemple, en un local de Gràcia–, Venegas es presenta sota el nom de Sonikgroove, però quan ho fa amb el seu company de Bogotà, la cosa té un altre títol: Territorio Comanche. «Llavors fem electrònica llatina, però també alguna cosa més». Amb un tercer rètol –Gozalow–, editen música afí per internet i organitzen una festa mensual a la qual conviden discjòqueis de tot Europa. «Perquè això s'ha posat de moda i hi ha francesos, holandesos, anglesos… Molta gent fent tropical bass».

Poc públic local

Notícies relacionades

Barcelona té poder... llatí

Richard Gere es passeja per Gràcia

No és el tròpic del tòpic. No són els gèneres clàssics. La música d’aquests immigrants es pot dir tropical bass o es pot dir fusió electropical, o neo-folklore, o cúmbia digital, o electrocúmbia, o andinian step; depèn del qui la faci i fins i tot del quan i de l’on. Cada nom és un so diferent, però hi ha un denominador comú que és la barreja. «Es discuteix si tot això va començar a Mèxic o a l’Argentina», diu l’argentí Germán de Souza, Cherman quan fa música i responsable del col·lectiu Folcore (que, igual que Gozalow, funciona com a 'netlabel' i promotor de festes). «A Espanya, jo diria que Barcelona va ser el primer lloc on va començar aquest moviment de fusió de música electrònica amb música tropical». Amb els anys, la ciutat s’ha convertit en escenari d’un fenomen que no és més conegut i no té més públic perquè la cultura llatina continua sent minoritària, i a més a més, objectiu dels habituals prejudicis. «El 50% del públic que ve a aquestes festes és llatí, i l’altre 50% acostumen a ser europeus de països com Alemanya, França, Holanda o Bèlgica –explica Cherman–. El públic local és escàs».

Hi ha establiments que han decidit apostar per aquest tipus de música, com Juanita Lalá (Barceloneta), Freedonia (Raval) o Cara B (Gràcia), i que són l’escenari del que pot ser qualificat de circuit. La llista d’artistes és àmplia, i inclou noms com El Remolón, La Revolución Guapachosa, Tropical Terror, Sonido Tupinamba i El Timbe, entre d’altres. El cas d’El Timbe és singular: un català de Barcelona de 42 anys apassionat del tròpic electrònic. «No hi ha un perquè, a vegades em pregunto si tinc algun avantpassat d’arrels desconegudes que provingui d’allà, perquè és malaltís l’interès que tinc sobretot en la música colombiana amb arrels africanes». El mestissatge, per fortuna, és d’anada i tornada.