L'amor porta mala sort

Quan Batlló va obrir la llibreria Taifa, Gràcia era encara un barri amb carrers de botigues fosques, voreres estretes i les llambordes formaven una espuma de pedra desgastada pels passos d’alguna cosa que estava a punt de deixar de ser història per convertir-se en històrica. Gràcia significava una foscor en la llunyania, i la gent que anava cap aquella penombra era la gran quantitat de gent sorpresa que es reuneix al turó d’Encontres a la tercera fase.

Una solitària llum groga i usada, com aquells llibres antics, sortia de la porta de la seva llibreria, i també de la seva finestra, on a manera d’aparador Batlló posava novetats de cine, ja que al costat hi ha els Verdi, l’altra única llum llavors en aquella negror llarga de les tardes d’hivern. Hi ha dos tipus de foscor del carrer: la de L’exorcista i la d’El tercer home. A Gràcia, aquell 1993 postolímpic en què Batlló

va inaugurar la llibreria Taifa, ressonava entre les ombres el so d’una cítara vienesa, però només se sentia dins dels caps.

Dues coincidències

Aquella foscor d’un món a la llum dels llibres va tornar a una Gràcia ara irreconeixible el dia 2 de novembre passat, amb la mort de Batlló en un lloc pròxim, en un box de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Pier Paolo Pasolini va morir un altre 2 de novembre, i això suposaria una mera coincidència si no fos perquè Batlló havia sigut el corrector tipogràfic de l’edició dels Escritos corsarios, de Monte Ávila Editores (que té la més bonica de totes les portades de Pasolini).

Això ja suposa dues meres coincidències. Batlló havia sigut corrector, empaquetador de llibres per a la seva distribució, articulista, traductor, creador de col·leccions... tot això després d’haver fundat als anys 60 el més èpic segell de poesia, El Bardo –que es va enfrontar de cara a cara amb el franquisme i on va descobrir poetes com Pere Gimferrer, Vázquez Montalbán, Ana María Moix...– i després de muntar als anys 70 la més exigent revista de literatura, Camp de l’Arpa. En les dues capçaleres es van donar a conèixer els que l’han menyspreat fins a la seva mort.

Aquest divendres, alhora que moria Fidel Castro (com molts de la seva generació, Batlló no era castrista però sí de Castro), ens vam reunir a la llibreria Taifa un bon grapat de clients, lectors, amics, que vam anar a rendir homenatge a un poeta (els seus poemaris dels anys 60 tenen el coratge, la veracitat i l’estil de la poesia del Roger Wolfe dels 80 i els 90, i per això tots dos són els nostres dos poetes més moderns avui encara)... a un poeta, sí, que seria llibreter els últims vint anys de la seva vida.

Per a Noemí

Ja no són a la llibreria, perquè van desaparèixer, ni Batlló ni la seva filla Noemí. Però Taifa no existiria si no hagués sigut perquè existia Noe. Per a ella, explicava Batlló que l’havia obert. Hi ha pares que regalen llibres als seus fills, Batlló havia de regalar-li a la seva filla una llibreria sencera. Deu anys després d’obrir Taifa, Noemí va morir tràgicament i Batlló va quedar tràgicament sol entre els seus llibres.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Batlló no va deixar mai d’escriure, i això que s’hauria estimat més no fer-ho, que s’agafava al més llunyà que trobava per no escoltar com Ulisses el cant de l’escriptura, per no sentir aquell afany ressonant al seu cap igual que una altra cítara d’ombres. Incapaç de dominar l’impuls, escrivia aforismes, el gènere més breu. Allargar aquella mortificació, a tant masoquisme no hi arribava. Els reunia i se’ls autopublicava, i els regalava a amics i clients. Quan va treure el Primer centiloquio del heterónomo, n’hi va arribar un a Carmen Balcells, i ella li va proposar ser el seu agent. Batlló es partia el pit explicant-ho darrere del taulell de Taifa. Ho era tot. Un home humil i superb, una riallada i una veu aïrada. Ho explica als seus aforismes (per a això els escrivia): «Menysprear qui et necessita: aquesta és la verdadera humilitat».

El seu amic Guerra

Una parella de clients històrics, Jean-Yves i Martine Joulia, va repartir en l’homenatge de divendres un quadernet amb la traducció al francès que Martine va fer d’una selecció dels centiloquios. L’exvicepresident del Govern Alfonso Guerra va enviar unes paraules d’admiració. Van mantenir una amistat juvenil i eterna, malgrat el poder, malgrat la política, des que a Sevilla van fundar la companyia de teatre Hora Primera. També va enviar un altre missatge el seu vell amic Miguel Visor, el propietari de la distribuïdora Machado Libros, on li agraïa la seva participació en la creació de la col·lecció Visor de poesia. I en carn viva, el seu vell amic Oriol Serrano, responsable de la distribuïdora Les Punxes, el periodista Gregorio Morán, que també el va tractar, i jo vam prendre la primera paraula per donar pas a un munt d’evocacions, anècdotes i lectures, a tot el que la gent va voler dir per expressar el seu afecte a Batlló, i el seu dolor. (Batlló va ser incinerat en oblidada soledat i va cremar igual que un llibre).