A la recerca de l'estranya flor blava

El santuari del buixot s’amaga a la part baixa del Gòtic, molt a prop d’on havia viscut la família Ruiz Picasso a l’arribar a Barcelona, en un edifici que va ser enderrocat el 1982 per obrir la plaça dura davant de la basílica de la Mercè. Allà mateix, al contigu carrer de la Plata, també hi va haver el primer estudi del pintor malagueny, deglutit amb el pas dels anys per un hotel boutique de cinc estrelles. «Quan em trobo amb els turistes despistats, amb el mapa a la mà, els explico totes aquestes coses», diu Antonio Beneyto (Albacete, 1934) a l’obrir la porta de l’univers màgic que atresora al seu 'atelier'.

    

Just a l’entrar-hi, la primera sorpresa al front: diverses cadires de boga, clavades de cap per avall al sostre del rebedor, saluden el visitant perplex. ¿I això? «Aquí m’assec a vegades a pensar», explica l’artista. El motiu de penjar-les del cel ras no va ser res més que l’escassetat d’espai per col·locar més llibres al pis, de manera que hi va donar una solució a la brava, apa, destorbs a dalt. 

    

Així funciona el seu món creatiu, mitjançant automatismes psíquics, seguint l’absurd, la bogeria lúdica de deixar-se portar.

 

POSTISME

Escriptor, pintor, escultor… L’amfitrió és l’últim exponent del postisme (l’últim dels ismes), un moviment artístic que va emergir després de la guerra civil amb voluntat de sintetitzar totes les avantguardes precedents. Per dir-ho ras i curt, Beneyto és un surrealista a la seva manera, passat de rosca, encara capaç de fer un pas més de rosca. Un creador a la recerca de l’estranya flor blava que simbolitza l’anhel pel que és inabastable.

    

Convidat per Juan Marsé, llavors escriptor primerenc, l’artista manxec va arribar a Barcelona el 1967 lluint com a abillament de carrer un barret de copa i una poblada barba de 'hippy'. «Malgrat les pintes, els 'grisos' ja em coneixien i ni es fixaven en mi en les batudes que feien pel barri; anaven pels proxenetes», diu.

HISTÒRIES ESCAMOTEJADES

Molt aviat, en aquella Barcelona efervescent, va entrar en contacte amb la crema de la intel·lectualitat catalana de llavors (Joan Brossa, Perucho, Pere Gimferrer, Juan Eduardo Cirlot) i amb els escriptors que acabarien forjant la llegenda del 'boom' llatinoamericà. Aquí va continuar creant durant els anys en què la moguda alegre va conviure amb l’urbanisme salvatge, els xuts d’heroïna i la conversió de les granotes blaves en colls blancs, com recorda l’exposició 'Gelatina dura. Històries escamotejades dels anys 80'. La mostra al Macba inclou, per cert, dues obres de Beneyto: 'La consciència transvestida' (1981) i 'Nina Hagen' (1982).

    Mentre es va esmunyint la tarda, una no dóna l’abast anotant a la llibreta la riuada de noms i anècdotes que afloren en el record, mentre l’atenció s’embadaleix de tant en tant en alguna de les excentricitats sorgides de la seva imaginació. En un racó, una tassa de vàter amb patates i cebes; més enllà, un maniquí de costura, amb els seus pits i una vulva rosada pintats sobre el tors de tela; sobre una tauleta, en un pot que potser va ser de melmelada, un grapat d’hòsties, de les de missa. I una paret del dormitori, coberta de dalt a baix amb formes de sabata tenyides de blau. Una explosió dadà.

   

 Llibres per tot arreu. Molts llibres. Potser 5.000 exemplars en una biblioteca delirant i capritxosa, perquè Beneyto crea una il·lustració específica a les guardes de cada volum. Conserva alguns exemplars que havien pertangut a la poeta argentina Alejandra Pizarnik, una ànima bessona amb qui va mantenir una intensa i profunda relació epistolar.

ANACORETA URBÀ    

Notícies relacionades

Els Pistols del Llobregat

Que no ens estripin els cromos

I allà segueix treballant el bruixot, al seu refugi d’anacoreta urbà, com les formigues que campen en els seus somnis. No ha sortit mai del Gòtic, primer al seu estudi del carrer de Còdols, que també va sucumbir a les excavadores, i ara al de Rull. Un barri al qual va dedicar aquests versos: «Caminas por el dédalo de callejas / de tu barrio gótico: Barcelona. / ¡Pozo de alegría! / ¡Tantos, tantos años! / La vida insistente/ sigue abrazándote, / echando la garfa». 

    No ha abandonat mai aquests carrers que a l’hivern adquireixen el color de la plata antiga.