Scorpions i Judas Priest, bucle de hits

Hi va haver un temps en què Scorpions van dir que s’acomiadaven (va ser bastant explícit l’eslògan Farewell tour de 2010-11), però de sobte el públic va créixer i allà segueixen, acusant poc el desgast dels materials. La veu de Klaus Meine aguanta (més o menys) als 77, i la dupla guitarrera de Rudolf Schenker i Matthias Jabs, sempre més quirúrgica que carnissera, opera amb classe i servint més a les dinàmiques melòdiques que a variables com l’aixafada o el virtuosisme malabar. El seu repertori dels 80 els garanteix el quòrum popular, temes com Coming home, diari de carretera i enyorança, que va obrir el set.

La invocació del seu últim àlbum Rock believer (2022) es va limitar a la testimonial i correcta Gas in the tank, i el que es va guanyar a l’audiència va ser el prescriptiu greatest hits, que va anar de Bad boys running wild a Rock you like a hurricane, incloent la secció d’intimitats. Allà, sempre millor Still loving you, power ballad de categoria de la collita de Love at first sting (1984), que la tíbia i noventera Wind of change. Picades d’ullet per a fans veterans: l’instrumental Coast to coast i el medley (una mica humiliant) de l’etapa dels setanta amb Uli Jon Roth, encapçalat per Top of the bill.

Repertori renovat

Judas Priest ha fet una bona remenada al setlist en aquesta gira, cosa que s’agraeix, i a més de presumir de material recent (tres temes exigents per a Rob Halford, en particular The serpent and the king, sortits d’Invincible shield, 2024), es va entregar a Painkiller, el seu àlbum més extrem, més i més reivindicat amb el pas del temps, i que compleix 35 anys. Material per calmar el dolor i sufocar l’angoixa amb un tractament de xoc, en el qual Halford va sortir al pas manejant amb saviesa els tons alts. Fins a set temes d’aquest àlbum (com la marcial A touch of evil i l’agònica Night crawler), recreats amb el toc clínic de Richie Faulkner com a solista, creuats amb les fites més canòniques. Lamentada absència de Victim of changes, no es pot tocar tot, però sí que van sonar You’ve got another thing comin’, Freewheel burning, Breaking the law… I la indultada Solar changes, per als molt cafeters, i un bis que va culminar amb Hell bent for leather (Halford, muntat en la Harley-Davidson) i Living after midnight.

Motörhead ja no pot personar-se en el Rock Fest (al desembre farà 10 anys que vam perdre Lemmy), però tenim Phil Campbell amb la seva banda, The Bastard Sons, en la qual figuren els seus tres fills. Assumpte de família resolt amb ferocitat i sentit de l’homenatge a les fonts primigènies. Campbell va ser a la banda de Lemmy des de 1984 fins al final, el 2015, i el repertori va incloure temes en els quals va prendre part al seu dia, cas de la sempre aclaparadora Killed by death, però també d’etapes anteriors, com Iron fist i el propi Motörhead. Aquests dies han sigut molt estimulants per als fans del que un dia va ser el grup més bèstia del rock, ja que Motörhits, la cover band barcelonina, que va actuar diàriament a Can Zam, va comptar en la carpa amb un il·lustre ex, el bateria Mikkey Dee (que és l’actual titular de les baquetes a Scorpions) al fetitxe Ace of spades.

Bíblies i ànecs

Més llegats de culte: el de Warlock, que Doro Pesch es va prestar a realçar una vegada més, amb la seva empenta vocal, recordant-nos que ella va ser una de les primeres dones en posicionar-se en el molt masculí imaginari heavy metal dels 80. El passat de Warlock va marcar la pauta: d’I rule the ruins a la celebrativa All we are (amb picada d’ullet a For whom the bell tolls, de Metallica).

Notícies relacionades

El taxista que comparteix cartell amb Helen Mirren

El 44% dels fans de l’anime volen més protagonistes dones

Hard-metal cristià

Els californians de Stryper van oficiar el seu guió hard-metal cristià, repartint bíblies entre l’afició i advertint de la proximitat del Mal (perquè la gran argúcia del diable és fer-nos creure que no existeix) en la clàssica To hell with the devil. I la banda d’origen escocès Alestorm va entretenir la tarda amb els seus cants de pirates i el seu rampell patxanguero en un escenari decorat amb tres ànecs gegants. ¿Qui ha dit que el heavy metal era un gènere previsible? L’any que ve, més Rock Fest, i tornant al format dels tres dies, del 3 al 5 de juliol del 2026, per celebrar la 10a edició del festival.