L’excepció soc jo

Després de tancar amb el secretari general de l’OTAN un acord d’última hora, marcat per la doctrina de "fer de la necessitat virtut", el president del Govern es va presentar a la cimera de la Haia camuflant l’absència de Pressupostos i eludint el debat parlamentari. Per al cap de l’Aliança era urgent dissipar els núvols i mantenir la unitat sobre l’increment de la despesa militar (5%): una declaració d’intencions per dissuadir agressions i evitar el desinterès del seu principal valedor.

El president espanyol, apel·lant a la sobirania fiscal i a la prioritat social, va voler demarcar-se del consens emergent i va defensar el seu propi camí: un 2,1% del PIB. Més despesa, sí, però ni al ritme ni amb la intensitat que eren exigits per Washington.

Per justificar la seva posició, va esgrimir un argument poderós en clau domèstica: protegir l’Estat del benestar davant el rearmament militar. ¿Com explicar a la ciutadania la necessitat de retallar sanitat, pensions o educació per quintuplicar les capacitats de defensa aèria o adquirir milers d’avions, tancs i drons? La resposta és evident i el suport electoral, previsible.

Però en un debat sobre defensa, invocar el benestar davant amenaces existencials pot reactivar una trampa saducea –això que ara anomenen control reflexiu– que tan temeràriament practica Donald Trump, amo i senyor de la biosfera occidental.

La maniobra, més política que tècnica, va combinar una operació de salvació personal amb una escenificació de dissidència. Una fractura invisible però palpable que obre interrogants sobre el futur.

Presentar com a convicció el que és debilitat tàctica va generar incomoditat: "L’excepció soc jo". Deliberadament allunyat de la resta de líders, va escenificar una plantada inèdita, deixant en l’imaginari occidental la imatge d’algú aïllat i imprevisible.

Parlant en cristià: un gest populista que ha tornat contra el seu autor. Al projectar sobirania pretenia reforçar la seva posició interna –erosionada per fronts judicials–, però ha acabat debilitant l’exterior. Tot això invocant un "pacifisme" incorregible i elevant l’excepció a categoria política.

La cimera va acabar amb un comunicat que va evitar esmentar expressament Espanya: "Els aliats" –no tots els aliats– havien acordat el 5%. L’inquietant no va ser la xifra, sinó l’espectacle que va deixar perplexos a molts. Qui va assegurar que Espanya no gastarà més del 2,1% del PIB va firmar un document comprometent-se a acabar arribant al 5%.

Minuts després de subscriure l’acord, el president ho va negar, avivant la desconfiança dels que ja l’observaven amb recel. No hi ha excepció, ni dispensa, ni clàusula ibèrica. El pactat és un full de ruta comú, amb terminis flexibles però destí compartit. Es va confondre fermesa amb un regat percentual. La resposta de Trump, sense evitar amenaces, no es va fer esperar. El resultat: devastador. No s’ha prioritzat la unitat sobre la dissidència.

En vista del debat generat, el president presumeix ara de frugalitat en matèria de defensa i busca rebaixar la tensió. Però ja no queda escut retòric que el protegeixi. Si avui es refugia en l’ambigüitat, demà el país pot veure’s forçat a triar: augmentar la despesa o assumir la irrellevància. Ja no serà qüestió ideològica, sinó de supervivència geoestratègica.

¿Què guanya Espanya amb l’OTAN? L’essencial: pertànyer a un sistema de defensa col·lectiva. Queden tasques pendents: explicar amb claredat per què la despesa ha d’arribar al 5% o al 3,5%, transparentar el destí dels fons i eliminar duplicitats que només una veritable defensa comuna europea permetria resoldre.

Notícies relacionades

Felip VI destaca el "multilateralisme" com a via per a la pau

Pilota a la sala dels ‘inquisidors’

Davant l’amenaça russa –prioritat de l’OTAN–, l’increment de la despesa militar s’ha convertit en condició indispensable per dissuadir aventures expansionistes. És una conclusió compartida per tots els aliats, tret d’Espanya, que continua mostrant reticències.

El nostre país ha jugat les seves cartes amb visió curtterminista i malaptesa tàctica, deixant al descobert la seva fragilitat estructural. La resistència ha sigut simbòlica; el cost, tangible.