Que no ens estripin els cromos

Pobres però nets. Aquesta era una consigna domèstica molt sentida a les cases. I seria per això, pel credo de rentar com a extensió de la lluita de classes, que un diumenge de pubertat, quan vaig tornar a la meva, de casa, me’n va caure una de grossa per haver-me procurat al mercat de Sant Antoni un llibre de pàgines esgrogueides que venien picades d’humitat i, sobretot, que deixaven anar un tuf de sagristia vella que feia caure d’esquena. Però res que no solucionés una bona ruixada de colònia barata –segona renyina– per disfrutar de la tarda travessant Sibèria al darrere de 'Miguel Strogoff, el correo del zar'. De saldo i amb el llom vermell; l’havia editat la Biblioteca Selecta de Ramón Sopena.

En aquell temps d’infantesa, els nois anaven bojos al mercat per desempatar els cromos de futbol, proveïts de llistes que semblaven criptogrames plens de cercles i creus. Nosaltres, guillades pels altres cromos, els de picar, i també per les nines retallables i pels números endarrerits de la revista 'Lily'. Després es van encadenar els anys juvenils d’institut i facultat, de remenar entre els carrets els quaderns d’Historia 16, que resultaven tan didàctics potser perquè el món bipolar era més explicable.

Fins i tot en els últims temps, d’ençà que el 2011 van traslladar les 90 parades a la carpa del carrer d’Urgell, per la rehabilitació del mercat, resulta un ritual deliciós escapar-s’hi al matí, ben d’hora, a l’hora silenciosa dels col·leccionistes i bibliòfils, o més tard, amb el sarau, quan els vianants rematen les captures llibresques amb un vermut. Aquells diumenges en què la vida l’agafa a un pels peus i no se sap ben bé què fer amb ella, Sant Antoni és un refugi.

Tot això ve a tomb del fet que els llibreters estan inquiets des de fa temps. Alerten que l’ajuntament pretenia impedir que el mercat del llibre de segona mà es tornés a instal·lar al perímetre de l’edifici modernista, on havia estat tota la vida des de l’any en què va començar la guerra. Entre altres propostes, els oferien arraconar-los, disgregar-los en illes separades a Tamarit i Borrell, un pla B que feia pudor de socarrim. Més encara que el llibre de Verne.

Temors

Els llibreters continuen angoixats per la incertesa d’on els col·locaran quan acabin les obres. Temen la mort lenta del mercat, després d’haver resistit com uns valents el sisme submarí del cop de totxo. ¿Barcelona sense llibres de segona mà? ¿Però que no és una ciutat literària de la Unesco des de l’any passat? ¡Si la llibreria Canuda ja se la va cruspir un Mango!

Ja fa dos anys que els llibreters de segona mà estan en negociacions amb el consistori, interminables com reunions d’escala, donant voltes a l’afegit d’un coi de marquesines, com si la cultura, els llibres, espatllessin la postal arquitectònica que tant agrada al turista. En aquesta ciutat s’ha estilat molt el «sobretot, que quedi maco».

En un penúltim regateig, però, l’ajuntament va presentar dijous una contraproposta, l’enèsima, segons la qual els llibreters tornaran a la circumferència del mercat (Borrell, Tamarit, Urgell i Manso), a falta d’uns serrells per polir. Ho expliquen, cervesa en mà, Joan Mateu, president de l’Associació Professional del Mercat del Llibre Dominical de Sant Antoni, i la vocal de la junta Fuensanta García, Santi per als amics.

Assemblees

Vénen tots dos farts de reunions i assemblees, però esperançats. Surten a la conversa coses antigues; Santi mostra al mòbil una foto d’Antonio Rabinad, llibreter d’ocasió i un tros d’escriptor a qui no se li va fer justícia mai; era allà, cada diumenge del món, amb la gorra blau marí i la barba blanca de llop de mar; dos dels seus fills, el Sergio i l’Eric, van heretar la parada de llibres, i allà segueixen.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Santi explica que va arribar al mercat per amor, al volant d’un Ford Fiesta blau, i que després va enviudar a deshora; el Joan explica com els seus pares van arrencar un negoci que amb el temps s’ha convertit en la paradeta romàntica, on van senyores a buscar històries d’amors molt sovint pujades de to. Anècdotes de Sant Antoni, és clar; cada barceloní n’atresora les seves. Per això, que no ens el maregin gaire. Que no ens estripin els cromos ni la col·lecció de tebeos vells.