BARCELONEJANT
Els Pistols del Llobregat
La Banda Trapera del Río, pioners del punk suburbial, compleix 40 anys
El grup de Cornellà va aglutinar el descontentament de l'extraradi en el tardofranquisme
zentauroepp36225175 barcelona 09 11 2016 barceloneando by olga merin161112113603 /
Bufa un vent boig que torça les branques dels arbres, arrossega pols i regira l’almanac de la memòria com si el temps no hagués transcorregut deixant rere seu un llast de cabells blancs i una moderació ja una mica menys punk. Però són allà, puntuals, al lloc convingut, a la boca del metro de Sant Ildefons, a l’Hospitalet, Morfi Grei i Jordi Subidas, vocalista i baix de La Banda Trapera del Río. Els que ens han anat quedant.
El motiu de la reunió no és altre que un feliç aniversari perquè la Trapera, grup mític del rock suburbial, compleix 40 anys si es pren com a referència el primer concert que van oferir, el 13 de novembre de 1976, al Patronat Cultural de Cornellà. I ho celebraran, és clar, el dissabte 18 de novembre, a la sala Salamandra 1 de l’Hospitalet amb un concert que inaugurarà una gira. 40 anys dels Pistols del Llobregat, encara que ben mirat, què carai, no necessiten cap sobrenom afegit ja que ells ja eren punks abans que els britànics es posessin a tocar els bollocks. I, a sobre, amb el mèrit de no saber-ho.
o celebraran amb un concert Ha la sala Salamandra el dissabte 18 de setembre
Caminem entre els vells blocs de llavors, ruscos de ciment on es va començar a amuntegar, ja abans dels anys 70, la mà d’obra barata que venia en massa del sud per treballar a la construcció o en empreses com la Pirelli, la Siemens o l’ELSA (el pare de Morfi es va col·locar a la Harry Walker). Pisos construïts a corre-cuita, d’ínfima qualitat, per especuladors privats però amb l’empenta del sector públic, en una unió on es van començar a cuinar els tripijocs immobiliaris; la prehistòria del cop de totxo.
LES ZONES VERDES DE CORNELLÀ
Aquells mastodonts de formigó es van aixecar en el buit. No hi havia res a la perifèria, ni guarderies ni dispensari ni asfalt. «El metro al lado de casa, pero de barro hasta el pantalón», vociferava La Banda Trapera del Río, que en els seus primers concerts es presentava dient: «Som dels blocs verds, l’única zona verda de Cornellà».
l metro al lado de casa, però de barro hasta el pantalón" "El metro al lado de casa, però de barro hasta el pantalón", deia una de les seves lletres
I va ser així com van aglutinar el descontentament, les carències, el crit descarnat de l’extraradi, tant si es deia Sant Ildefons, com Cinco Rosas, Singuerlín, Verdum o Llefià. «Por eso ciudad satélite es como una enorme cloaca,/ por eso sus habitantes tienen rabo como las ratas», continuava la lletra de Venid a las cloacas. Com escriu Javier Pérez Andújar, príncep valent i pregoner de luxe, «La Banda Trapera del Río era el soroll que feien els blocs, allà sols, enmig de la nit fosca d’Espanya» (Diccionari enciclopèdic de la vella escola).
CASSOLADES
Morfi i el Subidas –el cognom de veritat és Pujadas– escullen per a la conversa revival un dels últims reductes drapaires, el Bar Extremadura, una tasca de barriada, d’ampolla de cervesa i aquells cacauets amb la sal llaminera a la closca. «Això no es va arreglar fins a l’arribada dels ajuntaments democràtics, als anys 80», reconeix el vocalista. Va costar molts esforços; anys de cassolades, de tallar el trànsit per demanar un semàfor, d’encadenar-se, de segrestar autobusos perquè el transport públic arribés a la fi del món.
Durant el tardofranquisme i els anys que van seguir, els maldecaps dels que manaven els constituïen el plom d’ETA i el Baix Llobregat, on les reivindicacions veïnals se solapaven amb les vagues obreres. I després l’atur, una desocupació atroç per les reconversions que van pavimentar el camí cap a Europa.
Per als adolescents, eren aquells temps de futbolí i marcians, de descampats plens d’esvorancs. Temps de renoms, el Flequi, el Migui, el Tajas, que portava el paquet de ros ficat al mitjó; en el fons, tots fills de pagesos deslocalitzats. A la tele feien Starsky y Hutch, i als xavals els encantava el cotxe amb la ratlla blanca; a nosaltres, aquells detectius una mica macarres.
Estampes neorealistes de la perifèria –com les magnífiques fotos que va fer Salvador Costa–, en què la banda sonora la posaven la rumba de Caño Roto o el so metaler. Després, com un mannà verinós caigut del cel, com si res, van arribar als barris l’heroïna i les seves destrosses. El cavall, al descobert.
Els barris i la Trapera han sobreviscut amb la dignitat intacta. Per a l’aniversari, Morfi es va gravar a l’agost el nom de la banda a l’avantbraç; en realitat, els tatuatges només tenen sentit si t’has deixat la pell en el que simbolitzen. Per molts anys, Trapera.
