La Banda Trapera del Río es mereix el Nobel de literatura

El millor de La Banda Trapera del Río és el nom, una bomba poètica que mereix el Nobel de literatura. Conjura una riuada d’imatges, amb cadàvers de gossos corrent a sota, és una ouija que fa posar drets cent mil espectres esborrats de la transició: jo hi vaig ser i no era com s’explica, bramen.

Banda perquè eren una banda, Trapera perquè vestien com drapaires i del Río perquè per allà a prop hi passava el Llobregat. Uns ocells que rondaven amb pintes dubtoses pels marges d’un riu fastigós, només que en lloc de buscar ofegats per plomar-los com fan els dolents de Dickens tocaven rock and roll.

Eren cheroquis, res a veure amb res del que els envoltava. Ni progres ni enrotllats ni punks ni moderns (quan van començar, les dues últimes categories encara no existien). Els seus incondicionals semblaven sortits de Perros callejeros. Però una ràbia elèctrica els sacsejava. 

La premsa rock els va tractar bé. Els periodistes baixaven de safari a les clavegueres i en sortien fascinats. Del seu primer i únic disc publicat en l’encarnació original en van vendre una bírria. Però el seu nom, com el de Jim Dinamita, sonava a tot arreu com un huracà. Almenys a Verdum, separat per tota una ciutat de Cornellà. 

Va arribar l’oportunitat de veure els drapaires en un festivalet. Els de Verdum ens en vam anar al mercat del Born. Ens vam colar. Les reixes semblaven una escena de Guerra mundial Z, amb legions de pollastres grimpant i baixant. La Trapera va sortir a l’escenari i en un vist i no vist se’n va anar. Van començar a ploure ampolles sobre l’escenari (poques) i les primeres files. «El so era ridícul. Així que vam sortir, em vaig cagar en la puta i vam marxar», diu Morfi. A la tarima hi va quedar sense descobrir una guillotina que havia de ser el cop d’efecte del directe del seu segon elapé, Guante de guillotina. Tot es va torçar tant que l’àlbum no es va publicar fins una dècada després. La primera Trapera més o menys va morir aquell dia.

Eren piltrafas del arroyo però des del primer moment es van comportar com si fossin emperadors. Tenien un seguici davant el qual fins i tot Charles Bronson canviava de vorera. Però no hi havia lloc per a ells en el món civilitzat, per més que una novetat anomenada punk anés a ajudar-los: ells ho van ser avant la lettre, de la mateixa manera que ho és un animal ferit. 

VAN DEIXAR EMPREMTA

«No tenen diners però tenen memòria», diu Morfi dels fans de la Drapaire. Cosa que explica que un grup que no es va menjar una rosca deixés una empremta de ieti en el rock radical basc, hagi tingut més vides que un gat i segueixi sonant com un huracà. 

Notícies relacionades

Els Pistols del Llobregat

La tarifa de Rodalies perjudica els viatgers de Mitjana Distància

A finals del 2004 va morir el Tío Modes, enardidor guitarrista de la Trapera. Per descomptat, el grup va ressuscitar per acomiadarlo. L’urna amb les seves cendres va presidir la vetllada. Caracteritzada amb la gorra i les ulleres de Modesto Agriarte, descansi en pau, com el bateria Raf Pulido.

Sentir Javier Pérez Andújar desitjar bona festa major a la Trapera al pregó de la Mercè va ser com veure emergir una ciutat enterrada. En efecte, la penya dels barris escoltava La Banda Trapera del Río a tota castanya. I no eren ni progres ni enrotllats ni punks ni moderns. Eren (érem) cheroquis.