Un maratonià de 77 anys

L’energia que desprèn Miquel Pucurull anul·la totes les excuses que s’acostumen a posar per no fer exercici. Té 77 anys i encara que sembli un tòpic dels grossos, ningú ho diria. Les seves cames podrien ser l’enveja de qualsevol. La seva ment lúcida és d’estudi. «L’activitat física no només li va bé al cos quan comences a sumar anys, sinó que també es tracta d’una qüestió psicològica», explica amb un somriure. Diumenge es tornarà a posar les vambes com acostuma a fer gairebé cada dia a les nou del matí. Però aquesta vegada amb el dorsal de la Cursa de Bombers. «Sense exagerar, ja serà la meva carrera sis-cents i escaig», comenta.

Córrer no sempre ha format part de la seva vida. S’ho va prendre com un punt d’inflexió als 40 anys; «una mica tard», diu. «Amb l’alçada que tinc pesava 85 quilos, ¡estava gras!; i llavors tenia la impressió que qualsevol dia petaria, però quan vaig començar a córrer aquesta idea va desaparèixer». Va canviar de xip i es va convertir en un d’aquells 'bojos' que corrien pels carrers a començament dels anys 80. «La idea em va venir quan el 1979 vaig llegir un article de Ramon Oliu a l’'Avui' en què recomanava un pla molt senzill per començar a córrer». Trotar i caminar, trotar i caminar. I amb aquesta senzilla forma de començar ja ha liquidat gairebé 40 maratons.

Història en xandall

'Mens sana in corpore sano'; el deixeble del romà Juvenal també escriu. Mentre les seves cames acumulen quilòmetres i quilòmetres, la seva ment no descansa. «Fa anys que abans de córrer explico què hi ha o què hi ha hagut al llarg de la fesomia del recorregut». «Per exemple, quan correm per l’Arc de Triomf recordaré que allà hi hauria pogut anat la Torre Eiffel, però no la van voler i se la van emportar a París», explica. I si queden escasses hores per al tret de sortida, Pucurull ja fa dies que va publicar la seva memòria particular del circuit de la Bombers.

«Abans érem uns 1.000 corrent, ara podrem ser gairebé 20.000 en la carrera», detalla. Enllaça una dada amb una altra. És un matemàtic de l’atletisme popular. «¡Però corro perquè m’agrada; sincerament, m’ha anat molt bé!», insisteix amb ànim. No ha volgut mai fer marca. «Vaig tenir una època en què em fixava més en el crono», confessa, però ho relaciona amb una actitud habitual quan al principi un se sent molt valent. Ara la cosa que més el satisfà és «l’afecte de la gent» mentre corre; «suposo que deu ser per l’edat», reflexiona mentre riu.

Notícies relacionades

45 anys esperant el pont del Baricentro

La nit que Basté va robar una corbata

Pucurull no pretén que ara tothom surti a córrer maratons. Però el que sí que intenta és «influir en la gent gran perquè es mogui; que camini o es dediqui a pujar les escales a peu». La idea és simple: deixar enrere els hàbits sedentaris. No desgastaran mai tantes vambes com ell, «però ho agrairan quan es facin vells», assegura.

Diumenge serà un dels ambaixadors de la Cursa de Bombers. Una més per a ell. Encara que l’any passat una lesió el va allunyar de la línia de sortida, la carrera que es va fer fa unes setmanes enrere no ha pogut tombar-lo. I només les lesions i els semàfors en vermell de Barcelona han pogut frenar-lo «per descansar», puntualitza. «En els últims 37 anys només m’he quedat un dia al llit per grip». La seva alegria porta xandall.