L'altre dia de la marmota

L’11 de setembre no és l’únic dia de la marmota a Barcelona, ja que també disfrutem del 12 d’octubre, que, segons la manera de pensar del ciutadà, és una celebració comuna a tots els espanyols o la festa nacional del país veí. En un cas i l’altre, tot és tan previsible que avorreix: cada 11 de setembre, les masses surten al carrer per exigir-li a Espanya una independència que no volen la meitat dels catalans; cada 12 d’octubre, el Règim, a través dels seus mitjans d’agit-prop, divideix la població entre catalans i fatxes: se suposa que als primers els la pela aquesta festivitat i que els segons intentaran alterar l’ordre amb les seves banderes espanyoles i els seus crits a favor d’un cop d’estat que inclogui l’execució d’uns quants polítics separatistes.

Després resulta que la majoria de la gent es pren la jornada com el que és, un dia festiu, i es dedica a tocar-se els pebrots com correspon. Bé, sí, alguns agafen la bandera espanyola i es manifesten pel centre de la ciutat (els fatxes tenen el detall de desplaçar-se a Montjuïc per bramar i cremar estelades), però jo diria que el que fan té molt de reacció al separatisme obligatori del Règim: com cantava Kiko Veneno, «si tú no fueras tan americano, yo tampoco sería tan ruso». 

Tota festa nacional, a excepció de les nacions sense estat o nacions vull-i-no-puc, és una comèdia inevitable que cadascú encaixa segons la seva posició a la societat: els civils, a les seves coses; membres del govern i autoritats, a mudar-se, saludar el rei (o el que talla el bacallà de torn), aguantar la desfilada sencera i sense protestar i inflar-se de canapès a la recepció posterior. És el que passa als països normals. A Espanya no, perquè això no ha sigut mai un país normal: aquí no ens agrada el dia escollit per celebrar la festa nacional, no ens agrada l’himne i no ens agrada la bandera. El que ens agrada és discutir per convencions que no tenen importància –¿potser és més maca la bandera republicana o més inspirat l’himne de Riego?– i eternitzar aquestes discussions, mirant, això sí, de no arribar a les mans.

Enemics dividits

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Els enemics de la festa nacional espanyola es divideixen en dos blocs, que coincideixen a qualificar la conquista d’Amèrica de genocidi. Per un costat, els professionals del progressisme –ampli col·lectiu que inclou des de vells marxistes que s’avorreixen com ostres des que va morir Franco a joves votants de Podem que somien amb la Tercera República–, convençuts que ens hem de passar tots el que ens queda de vida demanant perdó pel que van fer o van deixar de fer els nostres avantpassats, en una mostra de masoquisme moral d’un catòlic que empesta; per un altre, els separatistes que troben en la teoria del genocidi una excusa ideal per dissimular el seu odi a Espanya i passar per progres. Els uns i els altres acostumen a coincidir en el seu fàstic a la tauromàquia i a assegurar que el cadàver del seu avi segueix tirat vés a saber on perquè el PP no mou ni un dit per buscar-lo i donar-li una sepultura digna (en alguns casos, és cert). O sigui, que són dos tòpics amb potes, cosa que no els impedeix fer-se notar. Sobretot, als que ostenten càrrec públic i en lloc d’empassar-se la desfilada, com la senyora Carmena, se’n van a Bogotà deixant a l’ajuntament la bandera d’una tribu índia que s’ha tret de la màniga a última hora algun assessor. Aquí, per destacar, el millor és muntar un numeret com el de l’ínclit José Antonio Téllez, tercer tinent d’alcalde de Badalona. Ja saben, plantar-se davant les càmeres de TV-3 amb aire solemne i esquinçar les fotocòpies de l’acte judicial que l’obligava a fer festa aquell dia. Lamentablement, la meva amiga A. es va encarregar d’amargar-li el dia, presentant-se davant seu i trencant-li al davant dels nassos uns paperots municipals enviats pel que ella anomenava, jo diria que amb cert coneixement de causa, «aquest punyeter ajuntament». O sigui, si tu et passes pel forro els actes judicials, jo faré el mateix amb els teus paperots. Justícia poètica, diria jo.

Tot per duplicat

El principal problema dels que vivim en nacions sense estat consisteix en el fet que ho tenim tot duplicat. Quan els meus amics de Madrid es lamenten de l’última barrabassada del PP, sempre els dic que no es queixin, que ells, com que mai s’han pres l’autonomia seriosament –ni falta que els fa– només han d’aguantar Rajoy, mentre que nosaltres ens veiem obligats a suportar Mariano Rajoy i Carles Puigdemont. Ells només tenen una festa nacional i se la poden passar dormint sense que ningú els critiqui la conducta. A nosaltres no ens deixen dormir –com feia Brassens el 14 de juliol– perquè aquí sembla que si no t’agafes al pal d’una bandera no existeixes.