Anar al contingut

Sis anys de rara unitat

L'èxit en la concessió dels Jocs es va cuinar a foc lent, teixint acords gràcies al protagonisme d'un grapat de personalitats sota la inspiració i la guia de Samaranch

JOAN CARLES ARMENGOL

JAUME MOR

Sis anys de rara unitat
Elecció de Barcelona com a seu dels Jocs del 1992. Samaranch a Lausana i festa a la ciutat.
Celebració a les fonts de MontjuÏc amb intervenció de l’alcalde Maragall.

/

Des que Juan Antonio Samaranch va arribar a la presidència del Comitè Olímpic Internacional (COI), l’agost de 1980, fins que el 17 d’octubre de 1986 va pronunciar la seva famosa frase «... a la ville de Barcelona», la capital catalana va viure una estranya i potser irrepetible etapa d’unitat que va portar a l’èxit la candidatura per als Jocs del 92. No va ser una unitat fàcil, ni de bon tros una uniformitat, però per una vegada tots els actors van saber posar l’objectiu final per sobre dels seus interessos partidistes, i el resultat va ser situar Barcelona al mapa del món i un salt qualitatiu de la ciutat al segle XXI.

CARLOS MONTAÑÉS

Maragall i la resta de la delegació, a Montjuïc, després de tornar a Barcelona aquell 17 d'octubre de 1986.

    La cuina de la candidatura olímpica va ser complicada, però va arribar a bon port per l’acció d’una dotzena de personatges que van tenir un enorme protagonisme. Començant per Samaranch, ara qüestionat des del mateix consistori, que des del seu nou càrrec va convèncer tant l’alcalde, Narcís Serra, com el president de la Generalitat, Jordi Pujol, que era el moment adequat per fer realitat els somnis olímpics de la ciutat.

La fira de Pujol


Samaranch va ser qui va treure del cap a Pujol –que també acabava d’arribar a la presidència– la realització d’una fira universal. «De fira, res de res. S’ha d’anar a aconseguir els Jocs, que tenen més ressò i donen molta més publicitat que una fira de mostres». La cita és del llibre Que consti en acta, les memòries de Josep Lluís Vilaseca, en les quals explica detalladament el procés de candidatura. En ell, l’antic secretari general de l’Esport revela també com Pujol li va encarregar representar la Generalitat en el Comitè Organitzador Olímpic Barcelona-92 (COOB) acabat de crear. «Si hi vaig, és per col·laborar i procurar que els Jocs es facin, i es facin bé», va advertir Vilaseca. «Sí, ja sé que ens pot perjudicar políticament, però són tan importants els Jocs per a Catalunya que hem de col·laborar al màxim perquè el país està per sobre del partit. Jo et recolzaré en tot», li va contestar Pujol. I així va ser.


    La ciutat també va obtenir el suport del Govern central, però no sense dificultats. Fins que Romà Cuyàs no va ser nomenat secretari d’Estat per a l’Esport (1982-1987), amb l’ascens del PSOE a Madrid, el CSD guardava al calaix del seu anterior president, Jesús Hermida, un informe que parlava de la suposada inviabilitat d’organitzar uns Jocs a Barcelona. Cuyàs va ser l’encarregat no només de menysprear aquell informe sinó d’elaborar un altre informe d’efectivitat en què deixava clar que Barcelona podia organitzar un esdeveniment com aquell. A més a més, des del seu efímer càrrec de president del COE (1983-84), Cuyàs va aconseguir que el comitè centrés els seus esforços en els Jocs d’estiu i desestimés les candi­datures de Jaca i Granada per als d’hivern. «França no va fer el mateix, va presentar París i Albertville per al mateix any, i el COI li va donar la xavalla», recorda avui Cuyàs.


    «Cuyàs va ser una de les dues persones més decisives per a l’èxit dels nostres Jocs. Ell ho va ser en el període de candidatura perquè va transformar en viable aquell famós informe que els feia inviables. L’altre va ser Josep Miquel Abad, a l’hora d’executar-los, cosa que va fer d’una manera molt seriosa i totalment professional», explica Vilaseca. Cuyàs, sense falses modèsties, hi està d’acord, però afegeix un tercer nom. «L’entesa amb la Generalitat va ser sobretot gràcies a Vilaseca, que és or pur».


La ‘Caixa Màgica’


Tres noms més surten sempre en el moment de rememorar aquells intensos anys de candidatura olímpica. Els dels empresaris Carles Ferrar Salat i Leopoldo Rodés, i de l’ambaixador Ignasi Masferrer, mort prematurament. «Vosaltres podeu treballar molt bé el dossier, però no servirà de res si no us preocupeu primer de tenir els Jocs», havia advertit Samaranch. Seguint el seu consell, els empresaris van visitar o van rebre els 90 membres del COI amb vot, els van complimentar i els van regalar la Caixa Màgica, un luxós moblet de fusta amb el dossier i tota la informació a l’interior.


    Tots aquests membres sabien que la candidatura de Barcelona era, sobretot, l’obra culminant de l’home que els presidia al COI. La victòria sobre París en la tercera votació de Lausana (47 vots a 23) va certificar l’èxit d’aquesta voluntat: «... a la ville de Barcelona».