«Llobregós, que no estava asfaltat, era una frontera»

Un hora i mitja (tres quarts d'hora d'anada, i tres quarts d'hora de tornada) era l'excursió que Mònica Terribas (Barcelona, 1968) tenia des de casa seva (passeig de Mare de Déu del Coll, 59, al districte de Gràcia) a l'escola on va fer EGB, Arc Iris (Alt de Pedrell, 61, a Horta- Guinardó).

Van ser moltes pujades i baixades travessant els cims dels barris del Coll, el Carmel i el Guinardó. «Quan camines molt, somies molt», comenta la directora i presentadora d'El matí de Catalunya Ràdio. I un dels somnis que rondava per la seva ment de nena es disparava quan passava pel davant de l'alberg Mare de Déu de Montserrat (Mare de Déu del Coll, 41). «Per a mi era un món allò, i jo pensava: 'Quan sigui gran i viatge, m'allotjaré en albergs així'», rememora.

Mònica Terribas i la seva infància van anar de turó en turó, de barri en barri, de districte en districte, travessant fronteres socials, com ara recorda. «El carrer de Llobregós, sobretot, era una d'aquelles fronteres. Allà m'adonava que, molt a prop unes de les altres, hi convivien realitats molt diferents. Al barri vaig tenir la primera consciència de la desigualtat social -destaca-. Llobregós era un carrer sense asfaltar, i al seu voltant hi havia vivendes molt humils, algunes construïdes pels mateixos veïns ».

La petita de cinc

A Terribas sempre li va encantar anar a l'escola. Passava a recollir els seus dos cosins, l'Albert i el Jordi, que vivien al carrer de Santuaris, i els tres enfilaven el camí cap a l'Arc Iris, en ascens com si realment anessin a la recerca d'un arc iris al cel. «Anàvem ajuntant monedes per si algun dia ens vèiem amb molts problemes, poder aturar un taxi i que ens pugés un tram del camí, fins on ens donessin les monedes  -rememora-. Alguns dies ens duia la meva mare en cotxe».

«Si era dimarts, ens deixava al col·le i se n'anava a comprar al mercat del Carmel. La meva mare ens deia als meus germans i a mi (Terribas és la petita de cinc): 'Només aniré a comprar un dia a la setmana. Si no us administreu bé el que hi ha a la nevera, quan s'acabi, s'haurà acabat'». I així era. «Després, si ens ho acabàvem, quan li preguntàvem què hi havia, sempre deia: 'Melmelada i de tot'».

Cangurs al barri

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Una nena estudiosa, que no suportava presentar-se a classe sense els mapes que els demanava la professora. Aquesta era ella. Recorria les llibreries del barri fins a trobar-los. Terribas no jugava al carrer. Sent la petita de cinc germans, la diversió era a casa. «N'aprenia molt d'ells, érem una mica la família Trapp». Ella i la Núria, la germana que la precedia, feien cangurs al barri. «Els pares ens havien d'acompanyar de tornada a casa perquè a Vallcarca i el Carmel hi havia zones insegures. Com el parc de la Creueta del Coll. Al passar per l'entrada, senties entre por i atracció. No hi entràvem mai».

El seu inici com a alumna a l'Institut Ménendez i Pelayo (Via Augusta, 140) va ser la porta d'entrada de Terribas a la ciutat. «Lesseps era la frontera. Allà deixaves el barri enrere», expressa. Després va venir la carrera a la UAB, el seu doctorat a Escòcia i la vida en família, ja lluny del barri. A Vallcarca torna cada any per celebrar-hi aniversaris (una tia materna encara viu allà) i per les festes de Nadal. Però la resta de l'any, al mòbil hi porta sempre un valuós record de la seva infància entre turons. «Porto les meves cinc millors amigues del col·legi en un grup de whatsapp, Nenes Arc Iris», indica la periodista, professora de la Universitat Pompeu Fabra.