La ciutat i la pintura

Una expressió que Juan Luis Quintana repeteix sovint és «la vida del pintor independent»: no només perquè és pel que es té a si mateix, sinó perquè després de tants anys exercint com a tal ha elaborat una espècie de manual imaginari, el Manual del Pintor Independent, cosí germà, es pot sospitar, del Manual de l’Escriptor Independent i del Manual del Cineasta Independent; en general, del Manual de l’Artista Independent, que si existís, els agruparia a tots. Tot aquell que com Quintana no pot viure del seu art subscriuria probablement el punt u del manual, que parla d’una realitat estesa: s’ha de tenir una font alternativa per mantenir-se. Les redaccions de diaries estan plenes d’escriptors que no van poder ser-ho, o no van poder ser-ho com anhelaven.

«La vida del pintor independent –reflexiona Quintana– és una cosa molt complicada». Ell ha sigut professor de batxillerat artístic en diversos instituts de Barcelona durant els últims 30 anys, i és així com ha satisfet les exigències del punt u. «Al Maragall, a l’Emperador Carles, a l’Infanta Isabel… En bastants llocs». Fa classes de nit i de dia es dedica a pintar.

Una enquesta de l’INE

El seu pis del Poblenou és menys el d’un professor i més el d’un pintor, perquè és ple de quadros penjats i amuntegats contra la paret, i de pinzells tirats per aquí i per allà, alguns disposats sobre una formació de claus creats es diria que per complir aquesta  i cap altra missió. L’estiu entra per la finestra en la forma d’uns raigs amables de sol vespertí. «A vegades he de moure els quadros de lloc, perquè tant de sol els perjudica».

Seria eloqüent una enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística que tingués en compte no només la feina que exerceix cadascú, sinó també la feina que li agradaria exercir, o li agradaria haver exercit, o el que realment li fa perdre el son i que no és precisament l’activitat a què es dedica vuit hores al dia assegut en una cadira de respatller inclinable, o en una cadira incòmoda i mig trencada, davant d’un ordinador eternament encès. ¿Què diria Quintana quan truquessin a la seva porta? Diria això, que és pintor, però que de la pintura no ha pogut viure. «He tingut dos oficis, perquè guanyar-me la vida amb la pintura és molt difícil. Quan ets pintor et guanyes la vida fent classes o tens una família rica que et manté. En conec casos. Per una altra banda, això m’ha permès comprar la meva llibertat. Com el llibert romà que s’allibera de les seves cadenes».

Quintana diu que «sempre» ha pintat el que ha volgut, que és una cosa que, si estigués lligat a una galeria, no hauria pogut fer. «Perquè les galeries solen dir-te: ‘Tira per aquí, que això és el que vendrem’, i això en el meu cas hauria significat renunciar a diverses línies de pintura». En la vida del pintor independent, diu, s’ho fa tot l’artista: sense representant, sense galeria, sense mecenes, sense padrí, sense res més a què aferrar-se que la matèria primera, sense cap seguretat a part de la que li surt de la mà vagant pel llenç. «T’has de buscar la vida sense contactes, a pols, rastrejant galeries, centres cívics, parlant amb el teu cercle d’amistats, i així de tant en tant exposes». Ho va aconseguir aquest estiu a la Galeria Olivart, al Born, on va exposar la seva última sèrie, Planisphaerium, que és el que el seu nom indica: una sèrie de pintures de planisferis. La gènesi de la trentena de quadros que la conformen parla de la manera com aborda el seu treball.

Al principi va ser un oval

Notícies relacionades

Agonia comercial en mercats de la província de BCN

BCN estrenarà llums de Nadal a la Via Laietana, a Aragó i la Gran Via

«Al principi tenia un oval, i llavors vaig començar a expressar-me lliurement, com acostumo a fer quan pinto. Mentre ho feia, vaig començar a veure els paral·lels i meridians del globus terraqüi, i vaig veure que sense adonar-me’n estava pintant un planisferi». Va passar fa molt temps, uns 20 anys, i va plantar al cap de Quintana la idea de la sèrie, la quarta sobre la qual gravita la seva obra, a més a més de Geometries circulars, Paisatges antropomòrfics i Bodegons cubistes.

Són les quatre sèries sobre les quals pot treballar sense traves perquè és independent, però que pel fet de ser independent li costa tant exhibir. No importa. És el preu que paga el llibert.