Un estiu a Corea del Sud

Quedo a dinar amb Fran-cesca Llopis (Barcelona, 1956) perquè fa anys que ens tenim afecte i, sobretot, perquè em sembla una de les artistes més interessants i personals d’aquesta ciutat, que ja està tardant a muntar-li una retrospectiva com déu mana en algun centre de categoria. La seva carrera, que s’ha desenvolupat fins ara entre la pintura, el videoart, la instal·lació i la performance, deu la seva coherència a una evolució constant que al principi sol despistar, però que al final acaba resultant tan lògica com estimulant.

    La trobo acabant la portada del nou disc del nostre amic comú Jaume Sisa, Malalts del cel, que apareixerà a finals d’any. Bé, en el cas de la Francesca, això d’amic queda curt, perquè ha sigut nòvia del cantautor galàctic dues vegades, la primera fa moltíssims anys i la segona més recentment. Em diu que Malalts del cel és una obra tan bonica com trista, amb un punt de testament musical. No m’estranya, ja que el Sisa fa un cert temps que està instal·lat en una inevitable melancolia després de sobreviure a dos infarts molt separats en el temps i assistir a un deteriorament de les seves retines que el té actualment amb una visió del 15% de l’habitual. L’última vegada que el vaig veure, ja em va comentar que Malalts del cel era una espècie de comiat. Jo li vaig dir que també li agrairia que s’acomiadés el seu més interessant heterònim, l’incomprès Ricardo Solfa, i ell em va dir que aquesta idea ja li havia passat per la imaginació.

    Després d’una exposició a la nova Galeria Dieu, de Cadaqués, la Llopis es disposa a passar l’estiu molt lluny de casa; concretament, a Pusan, una població de Corea del Sud que compta amb un Centre de l’Art i la Natura que l’ha convidat a instal·lar-s’hi un mes i mig (de mitjans d’agost a finals de setembre) per mostrar la seva última peça en vídeo, ETC –gravada a Mallorca i amb la presència de Djuna, la filla de l’artista–, i treballar en una performance que anirà construint sobre la marxa i de la qual l’únic que em pot dir és que la tinta constitueix un element fonamental.

Entusiasme

Una de les coses que m’agrada més de la Llopis és el seu entusiasme, molt poc propi dels artistes de la seva edat amb una llarga carrera a l’esquena. Aquest entusiasme l’exerceix en qualsevol situació, d’un sopar amb amics –al final de l’últim, segons em va explicar, li va semblar que veia Carles Flavià pel carrer, tot i que feia bastantes setmanes que s’havia mort; bé, assegura que el va veure, encara que sigui impossible, amb la mateixa fe que Robert Llimós posa a aquella trobada amb els extraterrestres d’aspecte reptilià que està arruïnant la seva carrera d’una manera que em sembla admirable, ja que em fascinen certs creients, sobretot els que s’enfonsen perquè ningú els creu– a una estanda estival a Corea del Sud. De fet, la seva fascinació per l’Àsia arrenca del seu amor al Japó, on ha estat cinc vegades –encara recordo el Sisa dient-me: «A mi no se m’hi ha perdut res al Japó», per il·lustrar la seva resistència a acompanyar-la en un d’aquells viatges– i on va establir els contactes que ara la portaran a Pusan.

Notícies relacionades

Medalla d’Or a Clos, Hereu, Trias i Colau pel seu llegat com a alcaldes

TMB licita l’assegurança del Tramvia Blau per 30.000 euros

    Francesca Llopis és plenament conscient que la vida de l’artista és complicada i va encaminada a ser-ho cada vegada més. De l’Administració no es pot esperar gran cosa –m’explica que les últimes beques de la Generalitat per a creadors plàstics sumaven la fotesa de 90.000 euros–, del públic tampoc –especialment en èpoques de crisi com l’actual, que només s’ha acabat per a Rajoy i alguns visionaris optimistes més– i dels galeristes encara menys –la Llopis està sense galerista fix, com molts altres artistes que conec. Encara sort que té un apartament enorme al principi del passeig de Sant Joan, obert a rellogats de certa categoria, en el qual acaba d’instal·lar el seu estudi i de procedir a una renovació a canvi d’obra. Si Carlos Pazos té un amic de la infància, empresari d’èxit, que li finança una estranya fundació les peces del qual ocupen barracons instal·lats al mig del camp, la Francesca disposa d’un constructor que li arregla l’entorn domèstic a canvi de les seves creacions. «Sóc una ferma partidària de l’intercanvi –em comenta–, sobretot en aquests temps que corren».

    No tothom pot estiuejar a Corea del Sud, li dic amb una mal dissimulada enveja. També li dic que algun dia hauria de portar-me a veure aquells quadros grans que ha repartit per diferents racons del mercat de la Boqueria, però temo que serà després de festes. Em consta que la visita valdrà la pena, això sí, ja que aquesta optimista en un món d’amargats posa les mateixes ganes a visitar un mercat que a estiuejar a Corea del Sud.