Rèquiem per la Júlia

La Barcelona de la guerra i de la grisor que va sobrevenir després va ser la ciutat de la fam, el racionament i els mixos convertits en guisat; «donar gat per llebre», diu la dita. Doncs bé, en aquelles estretors, en l’any més dur de la contesa, va morir l’elefanta Júlia, l’estrella del parc zoològic. De tristesa i inanició. La il·lustre hoste africana, llavors molt joveneta, havia arribat a Barcelona dins d’una caixa de fusta, per via marítima i procedent de Gènova el 5 de maig del 1915, un dia en què, tenint en compte les cròniques, plovia a bots i barrals. Es tractava d’un regal a la ciutat de Muley Hafid, el destronat sultà del Marroc, en agraïment per haver-lo acollit durant el seu exili de malbaratament, xampany i cabarets.

Sembla que la Júlia o Julieta –la substituta de l’Avi, el primer paquiderm que havia albergat el zoo– era una bestiola llesta. Expliquen que acostumava a establir amb el públic un joc consistent a recollir amb la trompa les monedes que li llançaven i les intercanviava amb el seu cuidador per garrofes. Tot anava bé, els nens l’adoraven i es va fer tan popular que Àngel Guimerà i Amadeu Vives li van dedicar un himne que es cantava a les escoles municipals. Tot anava bé fins que va passar el que va passar. 

Bombardeig o inanició

Bombardeig o inanicióLa Júlia va exhalar el seu últim bramul el 12 d’agost del 1938. Segons una de les versions, va morir a conseqüència d’un bombardeig, després que el resquill d’un projectil li impactés al cap. No hauria sigut estrany: la zona entre la Gran Via i el port, al perímetre de la qual hi ha el parc de la Ciutadella, va ser la més castigada pels atacs aeris, sobretot en l’any nefast del 1938, i de fet, aquell agost va morir un ós blanc per la bomba que va esclatar al costat de la seva instal·lació; l’explosió li va partir el maxil·lar i la llengua. Al setembre, les ferides de metralla van acabar també amb la vida d’un dromedari.

Però resulta més plausible que l’elefanta morís per falta d’aliment. Com que no devia ser políticament correcte esmentar la gana entre tanta penúria, el diari La Humanitat va recollir la notícia l’endemà, sota el títol «Ha mort la Júlia!», disfressant-ne les raons: «Havia perdut la gana i això féu que, dia rera dia, la seva còrpora enorme anés perdent corpulència i força, fins que les cames li flaquejaren i és deixà anar per no aixecar-se més». Havia viscut 23 anys al zoo, en un caseta d’inspiració morisca.

En condicions normals, quan la vida seguia el seu curs despreocupat i la gent tenia ànim i diners per anar al parc de les feres, omplir el pap del paquiderm tenia la seva gràcia. Segons va recollir Bernat Montsià a Les bèsties del parc (1931), la simpàtica femella es cruspia diàriament «entre 30 i 40 quilos de palla, 60 de remolatxa, 20 de civada i uns 5 de garrofes». ¿D’on diantre es podia treure tant de farratge en una ciutat assetjada per la fam? Fins i tot la llet estava racionada.

Per comprendre fins a quin punt els barcelonins les van passar de tots colors durant els anys de l’escassetat, val la pena la lectura del llibre La batalla de l’ou. De quan passàvem gana (1936-1939), de l’historiador Joan de Déu Domènech, un retaule dels tripijocs dels barcelonins per poder menjar alguna cosa. El títol, per cert, al·ludeix a la campanya impulsada per la Generalitat, des del gener del 1937, per afrontar la carestia d’ous amb la consigna: «Cada balcó, un galliner». Herbes conilleres i farinetes. Fam, avidesa, voracitat, cassussa. D’aquell ball d’aranyes a l’estómac en va néixer Carpanta.

Notícies relacionades

Hisenda ultima una altra pròrroga per a l’oci nocturn del Front Marítim

Barcelona farà un simulacre d’onada de calor de 50 graus

Quan ensopegar amb un nap mitjà podrit suposava un cop de sort, ¿qui perdia el son pel bestiari exòtic? Emili Pons explica a El Parc Zoològic de Barcelona (1992) que sovint el camió d’aprovisionament del zoològic es presentava buit a destinació després de la inspecció al qual el sotmetien les «patrulles de control». Així va succeir el 19 de desembre del 1937, quan el vehicle, ple fins a dalt de tot de queviures, tornava procedent d’Agramunt: a la Ciutadella no van arribar ni les fulles del suposat nap.

No va ser fins al 1944 quan l’heroïna va tenir una successora, la Perla. Però aquesta ja és una altra història que algun dia explicarà el Barcelonejant. Només entre l’1 d’abril i el 4 de juliol del 1938, la falta de menjar va acabar amb la vida de tres tristos tigres, dos lleons, una lleona, un dromedari acabat de néixer i dues panteres negres. I de la pobra Júlia, sembla. El pitjor de la història és el que em disposo a escriure ara, que preferiria estalviar-me: Domènech, l’historiador, diu que el cos de l’elefanta va ser esquarterat i repartit entre les carnisseries; a la del Poble-sec n’hi va tocar una pota. La gana no té miraments ni escrúpols.