El preu del lloguer acaba amb el restaurant més antic del passeig de Joan de Borbó

Han sigut dos anys de nervis, de por i de negociacions. Per a la família titular del negoci més antic del passeig de Joan de Borbó, el restaurant La Puda Can Manel (1870), i per als seus empleats, que sabien que el final de la pròrroga dels lloguers de renda antiga fixat per la LAU marcaria un abans i un després en el negoci. Però el desenllaç ja està escrit, amb la venda el maig passat de l'edifici on s'ubica el negoci a un grup inversor. Josep i Martí Domènech, quarta generació, ja anuncien el comiat, pendents de negociar un traspàs que els permeti liquidar l'activitat i donar sortida a la plantilla.

Josep, Pitu per als clients de sempre i la gent del barri, té clar que no hi haurà continuïtat. El seu contracte es va acabar fa un any i mig i si tiren endavant, pendents de la resolució final, és perquè la meitat de l'espai que ocupen es va afegir el 1991, amb un contracte independent i vigent. És a dir, amb la llei a la mà podrien seguir només en una part del negoci, de manera que segueixen dipositant la mensualitat al jutjat des d'aleshores. Són massa anys, les arrels són massa profundes, per anar-se'n amb una mà al davant i l'altra al darrere.

Però la família té clar que els descendents --que n'hi ha i col·laboren en el servei o a càrrec de la compra de peix-- tampoc seguiran amb lloguers de nova fornada que fàcilment tripliquin l'actual. "És impossible que surtin els números pagant el que demanen ara en molts locals", opina. Els que debuten a la zona marinera amb traspassos que solen superar els 800.000 euros (i el seu és dels grossos i amb més terrassa) paguen ara amb freqüència 12.000, 15.000, 20.000 euros mensuals, o més.

En el cas de la restauració, els nous operadors solen ser empresaris pakistanesos disposats a invertir-hi fortunes i que segueixen operant amb la mateixa carta i el mateix nom que ja tenia el restaurant. Els preus són especialment alts perquè el pla d'usos no permet més obertures i ha disparat el preu de les llicències. Els rètols poden enganyar, però darrere del taulell de facturació ja no hi són els de sempre. Com va avançar aquest diari, l'èxode no para. Només uns quants noms resisteixen sense canviar de mans en el format original (La Mar Salada, el Suquet de l'Almirall, el Rey de la Gamba, l'Hispano, Perú, Port Vell...), mentre la Barceloneta perd identitat a passos gegants. 

PRETENDENTS

El Pitu compta amb pretendents per al relleu, disposats a abonar el traspàs milionari que creu que es mereix el local i que permetria que li surtin els números per liquidar. Està pendent d'assolir un acord amb la nova propietat (que només podrà restaurar el bloc, sense enderrocar-lo, ja que forma part de l'inventari històric arquitectònic i té la qualificació 15bta), i ja compta amb el suport d'alguns grups polítics per mediar que la marxa sigui el mínim de traumàtica possible. No pas en va per aquestes estovalles hi han desfilat centenars de polítics de totes les administracions durant dècades, fins i tot el rei Felip es va fer addicte a les seves paelles i mariscos durant l'atrafegat estiu olímpic del 92.

Notícies relacionades

L’AMB licitarà per 800 milions la concessió d’aigua a vuit ciutats

El Tast a la Rambla avança al maig el seu festival gastronòmic

Can Manel ha viscut etapes de tots els colors, des que els fundadors Manel i Elena van debutar als fogons. Després va heretar el tron gastronòmic Joan Domènech, que també va exercir de regidor. Va criar el pare del Pitu --perquè el seu avi va morir jove--, Martí, que tota la vida va viure a la finca. Fins al punt que la seva dona va parir el Martí jr. i el Pitu a la finca. L'aroma de sofregit i d'ultramar forma part de l'ADN d'aquests germans, amb un peu a la jubilació i molt de desgast moral els últims anys.

Com la majoria d'establiments de la zona, han sobreviscut a la dinamita de la crisi gràcies al turisme. Aquí són crítics amb el viatger incívic, però tenen clar que el turista familiar i educat alimenta els negocis de la zona en temps en què els arrossos, els musclos i el peixet flueixen molt més que els llamàntols. Un dia de cap de setmana unes 500 paelles surten d'aquests fogons, tant per a aquest viatger de pas com "per al client fidel", que viu com una derrota l'adéu d'un altre referent local.