El rescatador viral del patrimoni

Un noi furga en un sac de runa de l’Eixample amb la dedicació que posaria Indiana Jones en un temple maleït. El mateix suspens que al buscar en els comptes de Montoro. Fins que fa un salt, com si li acabés de tocar la loteria. "És el que penses –recalca–: ‘M’ha tocat la loteria’". D’entre la runa treu, com per art de màgia, part d’un medalló de 1907. "Un passat en perill d’extinció", lamenta. El recupera tros a tros, els embolica en una manta amb mim d’antiquari i desapareix xiulant en un taxi. El medalló reapareix dues setmanes després a Instagram amb acolorit grafiter i enrenou viral. Aquests són rescats que tenen milions de visualitzacions a les xarxes. Aquest arqueòleg urbà ha salvat de la runa centenars de medallons, capitells, terres hidràulics, gàrgoles modernistes. Peces polsoses que passen de les escombraries a les galeries d’art.

S’identifica a quilòmetres el seu art "brilli-brilli". És la marca de fàbrica de Joan Juncosa. Colors llampants que t’agafen de la solapa. "Per conscienciar –justifica ell–. Que la gent faci el clic". El seu art urbà és més recriminador que tota la discografia de Pimpinela. Tan aviat rescata medallons de la runa com arregla els bancs modernistes del passeig de Gràcia o omple Barcelona d’urinaris amb moral. Ell parla de fer un món millor. "No és tan difícil –i ho diu amb convicció de superheroi–. Les petites accions són poderoses". Té una llibreta plena d’"idees per revolucionar el món".

"Barcelona perd cada dia part de la seva història –denuncia cada dia a través de reels–. El llegat de tots, el nostre patrimoni, acaba a les escombraries. Per això faig aquestes intervencions amb les peces que em trobo –justifica–. Per donar-los una segona vida. Per posar en valor el llegat perdut". Fins i tot els seus seguidors l’avisen de troballes a través de les xarxes. "Tot és bonic –diuen– en les mans correctes".

No és una restauració a l’ús. "RestauART", en diu Juncosa. Recompon les peces de la runa a base d’art urbà llampant, respectant sempre l’original per si algú vol recuperar-lo algun dia. Visibilitza encara més les esquerdes de guerra. "En lloc de camuflar les ferides, el que faig és exposar-les". Com la vida. "Les ferides ens recorden que en algun moment hem estat en la merda, però ara tenim una nova versió". "L’art de renéixer", compara una seguidora a Instagram. "Quan una cosa en la vida et trenca, t’acabes transformant".

Buscar en sacs de runa s’ha convertit en la seva gimcana diària. Juncosa sol portar una manta a la motxilla per embolicar possibles troballes. "Això és el meu gimnàs", riu. Ja deu haversalvat centenars de peces, calcula. Un capitell daurat llaurat en fusta, alguna musa de ceràmica, una gàrgola modernista... "Tots els elements ornamentals que decoraven els pisos burgesos de Barcelona", explica. Al Gòtic va arribar a topar amb un escut medieval. "Però pesava tant que ni amb el cotxe me’l podia emportar", s’encongeix d’espatlles. "Cada vegada va a més –lamenta–. El carrer està ple de patrimoni de la ciutat".

Les peces polsoses es reconverteixen en art urbà i moltes acaben a les parets de l’Artquemy Gallery (Canvis Nous, 13) i després tornen a decorar algun pis. ¿El seu objectiu? "M’agradaria pensar que les meves intervencions puguin arribar a conscienciar –respon l’artista–. Potser a la llarga aquestes peces acaben sent considerades patrimoni com a tal i no acabin a les escombraries".

Juncosa es va estrenar als carrers de Barcelona fa quatre anys: era #elchicodelasbaldosas d’Instagram. Penjava panots despegables en versió grafitera. Rèpliques de colors llampants sobre teles de 20 x 20 centímetres. Van arribar a reaparèixer a San Francisco, a Hong Kong, i fins i tot als temples de Petra. Baldosas por el mundo, es deia el projecte. Es va convertir en un street art col·lectiu. ¿El repte? "Ajudar a redescobrir la bellesa de l’espai públic –resumia el seu ideòleg–. Fer-lo més nostre".

Urinaris activistes

No, ell no porta dessuadora amb caputxa. És artista i arquitecte, 38 anys. "Jo responc molt pel meu projecte –diu–: tinc molt clar el que faig, com ho faig i per què ho faig. I si un dia em toca donar explicacions, les donaré". No n’ha hagut de donar cap, de moment. El seu art urbà és de posar i treure.

El juliol de 2023 va omplir Barcelona de colorits urinaris activistes. Clatellots en versió artística al costat de rastres corrosius de pixades. "S’ha normalitzat que la ciutat faci pudor", va posar llavors el dit a la nafra. Es va fer viral en qüestió de minuts. Va arribar a sortir fins i tot a la CNN.

Notícies relacionades

La bandera groga oneja en l’inici de la vaga dels socorristes

El lloguer puja un 8,3% en un any i per cada pis pugnen 95 sol·licitants

L’estiu passat va restaurar vuit bancs del passeig de Gràcia amb pedaços de grafiti. Tiritas de Modernismo 2.0 –els va anomenar– que ocultaven els forats del trencadís. Una metàfora –apuntava l’artista– del pes del turisme en massa. "Espero que els restaurin com cal", va creuar els dits. Així va ser: es van restaurar només 15 dies després de l’acció urbana.

La seva última incursió de carrer va ser al desembre: va omplir el nucli antic de mini ovelles de pessebre tunejades amb grafitis. "Estan desorientades –va justificar llavors–. Busquen el pessebre de la plaça de Sant Jaume". No el van trobar, no: l’havien substituït per una estrella gegant. "Em pregunto si en una ciutat cada vegada més impersonal i globalitzada –defensava el seu ramat activista– té sentit desfer-nos de les nostres tradicions". n