Enveja podrida

Viure en un parc d’atraccions sempre enfadat amb el parc d’atraccions i la seva clientela és d’esgarriacries i cansat, de manera que M . i jo decidim sumar-nos a la gresca turística per un dia. L’atracció escollida és un GoCar, un d’aquests vehicles de tres rodes, grocs, biplaces, descapotats i parlants que tant contribueixen a la imatge festiva de Barcelona (també vam avaluar la possibilitat del rickshaw a pedals, però ens genera rebuig per molt fans que siguem de Tintín i per molt saludable que sigui per al jove que sua la cansalada mentre tu observes la vida indígena). L’encarregada de la cotxera no mostra sorpresa pel fet que siguem barcelonins, ens dóna quatre instruccions sobre el funcionament de l’artefacte motoritzat i, apa, al carrer. 

 Sí, molts vianants ens miren, però més amb curiositat que ressentits amb la diversió aliena. En un semàfor de la ronda de Sant Pere un noi ens mira d’una altra manera: amb estranyesa. I ens saluda amb la mà. Maleït sigui. És un amic del nostre fill. I deu minuts després ens truca per telèfon i pregunta indignat: «¿Què esteu fent?». En mal moment reprèn el cotxet la xerrameca de cicerone. Les seves explicacions sobre la Barceloneta se sumen a  les meves sobre la situació en què hem sigut caçats. L’adolescent ja té un  altre motiu per sentir-se avergonyit pels seus pares. «Sou uns friquis», s’acomiada. «Enveja podrida», li responc. 

 El GoCar t’explica coses del lloc per on passes quan passes per un lloc que coneix. Per assabentar-te’n has de portar el volum al màxim perquè el motor fa molt soroll i la carrosseria vibra de mala manera. Déu n’hi do els ensurts que dóna quan torna a la càrrega després d’una estona callat. Excés de pintoresquisme: la Barceloneta no va ser mai un «poble» de pescadors. Barri de tota la vida. 

 

 Bírria de venjança 

 

 Avinguda del Litoral. Veig el McDonald’s de la Vila Olímpica, amb el seu McAuto obert les 24 hores, i recordo la humiliació que allà vaig patir. Impossible oblidar-la. Quan el Sónar de Nit se celebrava al pròxim pavelló de la Mar Bella vaig sortir del festival amb un atac de gana negra i vaig veure la salvació al McAuto. Em vaig posar a la fila de cotxes. A peu. A l’arribar salivant a la finestreta de servei em van negar un menú de quart de lliura amb formatge amb l’excusa que només atenien els cotxes. El burleta toc de botzina de l’automòbil del darrere va acabar d’enfonsar-me i me’n vaig anar sense dir ni piu. ¡Venjança!, clamo ara. A veure si s’atreveixen a dir-me que l’auto boig no és un cotxe (tècnicament no ho és, és un ciclomotor tunejat, però, vinga, que s’atreveixin a negar-me el menú de quart de lliura amb formatge). Cap fricció. Aquí el tenen. Encara que hem originat una certa befa entre els treballadors, que gairebé ens fan una foto amb el mòbil. Hem de menjar mal aparcats i per tant en tensió sota la coberta de la gasolinera veïna perquè no hem tingut la precaució d’agafar barrets. I al partir del complex on the road ens equivoquem de sortida i ens fiquem amb l’enginy rodant de joguina a la Ronda Litoral, amb el consegüent mal trago entre cotxes de veritat. Quina bírria de venjança. 

 Una altra vegada en vies menys salvatges. Uns xavals que tiren petards en un parc del Poblenou ens detecten aturats en un semàfor. Pels nostres caps passa que som el blanc perfecte d’una gamberrada. Malpensats. Els nois s’acontenten a cridar-nos: «¡Guiris!» «Enveja podrida», vull respondre’ls. Però penso a temps que ells tenen petards i nosaltres no tenim sostre. 

 

 Simpatia entre iguals 

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

 

 El cotxet que parla informa al travessar el Raval que moltes persones es pregunten: «¿Com s’apanya la gent per viure aquí?». Al carrer del Carme amb la Rambla es posa castís i deixa anar un xiulet. «Ara mireu a la persona més guapa que vegeu», remata. Acaba d’aconseguir que els transeünts ens mirin com si fóssim babaus, però tant ens fa perquè ja estem totalment desinhibits en una atracció i ja se sap què senten els badocs de les atraccions: enveja podrida. La màquina està desfermada i davant del Liceu s’arrenca a l’estil Castafiore. A l’avinguda del Marquès de l’Argentera, de tornada a la pleta, ens creuem amb una expedició de dos semblants i, per descomptat, els tres germanets toquem el clàxon.