La primera sèrie en llengua de signes catalana

S’il·lumina de sobte una llum intermitent al pis, com si donessin l’últim avís abans d’una funció. Aquí se’n van directes a obrir la porta. És el ding dong visual. Entra la Laura, la veïna. Sembla el típic saló de sitcom, però sense rialles enllaunades. Hi ha dos companys de pis amb tendència a provocar gags i una veïna militant de les teràpies naturals. La Laura entra, saluda agitant la mà i comença a parlar, encara que no sona ni una paraula. Els tres amics es comuniquen gesticulant amb les mans amb música de fons, com si fos una pel·li muda, i subtítols de versió original. Ja ho avança al seu cartell: és una websèrie «adaptada per a oients».

Peixos (www.elspeixos.com) és la primera sèrie en la llengua de signes catalana (no, no existeix una llengua de signes universal). És una mini sit-com (10 minuts per capítol) en què dos dels seus tres protagonistes són sords: dins i fora del plató. L’equip de rodatge també és mixt. ¿L’objectiu? «Ensenyar al món que existeix una comunitat sorda», respon el director, Pablo Navarro, que és oient però també sap parlar amb les mans (va ser intèrpret).

Ja hi ha cinc capítols al seu canal de Youtube. El primer que descobreix un espectador oient és que els sords tenen dos noms. «Tenim el nom més el signe» (és més ràpid que lletrejar), explica Alícia Sort, la veïna de la websèrie. Ella mostra el seu (es toca el polze amb el dit índex i el mitjà alternativament). Frank Vidiella –sord de naixement com ella– s’acosta una mà a la boca a l’estil dents de vampir. «Sóc un vampir secret», riu. El de Sam Campos (el tercer protagonista, oient) és un nas de pallasso. «Jo em dic Cua –Pablo s’agafa una cua ja inexistent–. Em deia així abans que Pablo Iglesias», diu rient.

Han trigat un any a rodar la primera temporada. «Els dissabtes i diumenges que podíem», es justifica el director. «El Frank és professor, el Sam és intèrpret [de llengua de signes], l’Alícia és psicòloga, jo sóc mag». Tots quatre parlen al saló-plató de la websèrie, que van muntar a la seu del Cercle d’Artistes Sords Units (ASU), a les Corts. Es comuniquen en la llengua de signes catalana (LSC), que no té res a veure amb el català parlat, expliquen. «La LSC té la seva gramàtica pròpia –apunta el Pablo–, les seves paraules pròpies, amb independència de l’idioma català». Tampoc existeix una llengua de signes per cada llengua oral. Fora de Catalunya es parla en llengua de signes espanyola (LSE), inclòs al País Basc i Galícia. Conclusió: els sords també han d’aprendre idiomes.

L’equip de Peixos comença a desmuntar prejudicis: ¿què poden fer que els oients creuen que no poden? «Conduir», respon l’Alícia. «Ens multen per excés de velocitat igual», riu el Frank. «Estudiar a la universitat», afegeix l’actriu-psicòloga. «¿Com? Doncs agafo un paper i prenc apunts, i estudio. Bé, i tinc un intèrpret». «Ho poden fer tot excepte sentir-hi», apunta el Pablo.

El tema de viatjar donaria per a uns quants gags. Alguna companyia aèria espanyola, explica Alícia, prohibeix que en un vol hi viatgin més de tres sords alhora. «El tema aeroportuari és complicat –afegeix–. A vegades et pregunten: ‘¿Ets sorda?’. Sí. Esperes 15 minuts i et porten una cadira de rodes. Fa dos o tres mesos vam anar 10 sords a Indonèsia i van preparar 10 cadires de rodes. En vam penjar una foto a Facebook». «El problema –assenyala el Frank– és que no hi ha lleis que tractin per separat les discapacitats».

Notícies relacionades

Grafits d'expedient X

Ballar fins a perdre un cargol

Ells no se senten discapacitats. «No –responen els dos–, gens». «La llengua ens dóna una identitat –afegeix Alícia– i som una mica diferents en aquest sentit». 

Utilitzen la llengua de signes catalana, com més de 25.000 persones. «Són poques», assenyala l’Alícia. «Els centres de recursos de persones sordes no estan recolzant l’ús de la llengua de signes. S’estan centrant en l’oralisme». «És com intentar dissimular que ets sord», afegeix Frank. «¿A un cec de naixement li demanaries que dibuixés perfectament un arbre? –pregunta l’Alícia–. No, ¿veritat? Perquè no l’ha vist mai. Doncs això ens passa a nosaltres. Quan no hem sentit mai una veu, ¿com podem fer-la? Puc imaginar-me les vibracions tocant la gola. [Es toca la gola i parla amb veu] ‘Pare, mare’. [Torna als signes]. Jo tinc el que anomeno veu sorda. I la societat no l’accepta del tot. ‘No parles igual que un oient’, em diuen. O ‘¿pots parlar igual que un oient? Doncs no utilitzis la llengua de signes’. És molt incòmode. Espero que la sèrie ajudi a normalitzar això».