La resistència de la Rambla

Mantenir el timó original al carrer més turístic de Barcelona no és únicament qüestió de sentimentalisme. És gairebé tossuderia quan any rere any desfilen ofertes, a vegades astronòmiques, perquè els empresaris de tota la vida cedeixin pas als inversors. Ho sap prou bé el cinquè Josep Masana que tripula la cafeteria restaurant La Cava Universal, al final de la Rambla. A menys de dos anys de complir-ne 160 a primera línia, ja ha perdut el compte de les propostes. «Però hi estem massa arrelats per deixar-ho estar», sentencia. Tot just mitja dotzena de bars i restaurants, el negoci més buscat a la zona juntament amb els hotels, es mantenen en mans de titulars històrics que voregen el segle de supervivència.

La setmana que ve coincidirà l’aprovació definitiva del pla especial d’ordenació del carrer dels 100 milions de vianants –que arriba després d’anys de debat–, amb la celebració dels 75 anys de trajectòria (es compleixen avui) del restaurant Amaya, símbol d’aquesta escassa resistència local. La nova ordenació serà un pas endavant per millorar la Rambla del futur, però arriba tard per a molta gent. La sobredosi d’èxit turístic i la brutal especulació en la zona han derivat en un panorama d’escassa identitat comercial, difícil de recompondre.

Entre els de solera, l’última baixa ha sigut Casa Joan, tot un clàssic. Està tancat des de fa uns mesos perquè el titular no ha pogut assumir el nou lloguer. Al barri es comenta, tot i que sense confirmar, que la renda dels escassos locals disponibles oscil·la entre els 30.000 i els 40.000 euros al mes.

El pla especial aclarirà les zones de passeig, n’acomodarà les voreres, restarà espai als negocis centrals... però el rumb comercial dels laterals, dels establiments fixos, no té marxa enrere. Se n’han anat els de sempre a força de talonari davant la pressió d’inversors russos, pakistanesos o autòctons.

El viratge fa més de dues dècades cap al comerç de 'souvenirs' i el menjar ràpid es va frenar amb un pla d’usos que limita aquesta classe d’establiments però que encareix el preu de traspassos de les activitats i els lloguers. Només es pot esperar que el que està per venir sigui d’«una aposta de més qualitat», assumeix Joan Oliveras Bagués, president de l’associació Amics, Veïns i Comerciants de la Rambla. Una etiqueta subjectiva en un sector que cada vegada està més globalitzat.

ATRAURE EL BARCELONÍ

El col·lectiu és optimista davant el desembarcament d’algunes conegudes firmes de moda (que trenquen l’hegemonia del 'fast food'), o d’hotels de qualitat amb els seus respectius restaurants, com ara el Bagués o el DO, o d’establiments gastronòmics capaços d’atraure el barceloní, com el recent Ultramarinos o el renovat Casa Guinart, o que poden cridar la seva atenció, com la imminent obertura del temàtic de la NBA. També el grup d’oci i restauració Costa Este ha iniciat obres en un local.

«Benvinguda sigui la dignificació de l’oferta», incideix Oliveras. Però només cal mirar les webs turístiques per descobrir que fins i tot els viatgers reneguen de bona part de la proposta gastronòmica de la Rambla, que segueix funcionant en la mesura que els fluxos de visitants se succeeixen. 

Masana és conscient que la Rambla és cara (per una copa de sangria es paguen fins i tot més de 10 euros) i el públic local amb prou feines hi posa els peus. Es congratula d’oferir cafès a 1,50 euros quan la competència arriba a tenir-los al doble. L’avantatge dels resistents és que solen ser propietaris del seu local, com ells, fa 158 anys.

El mateix passa al renovat Amaya, on per 15 euros encara es pot prendre una ampolla de bon vi. També al bar Núria, des del 1926 davant la font de Canaletes, van fer una posada a punt fa dos anys per renéixer amb força i mirar de seduir el barceloní que renega de la zona. Amb aquest propòsit van apostar per gestos com tragos a preus assequibles, de la mà d’una nova generació de Cortadellas. Els platillos o tapes són un altre recurs del que intenta mantenir-se en un eix on s’imposa la rotació de públic.

Rosa Doria segueix comandant el Cafè de l’Òpera, del 1928, un altre baluard autòcton. També preus sota control, al ser propietaris de l’establiment, explica. Li han ofert xifres d’escàndol per anar-se’n, però assegura que els diners no la fan «feliç». «Avui en tens i demà no. Prefereixo donar un bon servei, això és una forma de vida». També té un fill, l’Andreu, que ha pogut continuar el negoci.

FORTS TRASPASSOS

Notícies relacionades

45 anys esperant el pont del Baricentro

La nit que Basté va robar una corbata

Un cas singular és el del Cosmos, l’especial bar d’aire pop que des del 1927 ha vist passar centenars de milers de clients. Avelino Ferrer fa 44 anys que treballa a la casa, que des de fa uns 30 està en mans dels mateixos treballadors, uns 25, explica, també a càrrec dels apartaments de l’edifici. Estan de lloguer, però amb contracte indefinit. Les fortes sumes que els ofereixen per un traspàs (sobretot abans de la crisi) no els han compensat al ser tants a repartir i molts d’ells en una franja d’edat complicada per recol·locar-se.

Des dels Jocs hi ha «molts més turistes, però també som molta més competència», diuen. Ells han patit pocs canvis, al contrari que els reformats Moca, del 1934 i en mans de la família Matamala des de fa més de tres dècades, o La Poma, d’inicis dels 70 i sempre amb la mateixa família titular.