Els nens de la cola tornen a Barcelona

Dos menors marroquins es despertraven dissabte al matí després de dormir al ras en un solar tapiat i abandonat del centre de Barcelona. Sobre dos matalassos, s’embarquen en una baralla amistosa o juguen a llançar-se pedres. Semblen avorrits, ni tan sols una rata d’unes dimensions considerables que busca menjar entre la runa els crida l’atenció.

Estan al costat del mercat de Santa Caterina, al costat de la plaça coneguda com Forat de la vergonya. A la una del migdia, treuen el cap al seu feu els bombers i dos agents de la Guàrdia Urbana. Entre tots aconsegueixen treure’ls d’allà i se’ls emporten. A la tarda, periòdicament, passa un cotxe dels Mossos d’Esquadra per aturar-se davant la tàpia del solar i tafanejar a través d’uns forats si han tornat a entrar-hi. Si encara no ho han fet, ho faran quan es faci de nit.

Són menors marroquins desarrelats i tutelats, almenys en teoria, per la Generalitat. Tenen entre 12 i 18 anys i són addictes a la pega. Els nens de la cola, que han tornat a Barcelona. Desesperen molts comerciants perquè roben bosses i telèfons mòbils, entendreixen alguns veïns perquè són només uns nens, desgasten els policies perquè no es deixen arrestar i fan tornar bojos els seus tutors legals –educadors de la Generalitat– perquè, diuen, no tenen instruments legals per retenir-los entre els murs dels centres d’acollida.

En total són una quinzena i ronden pels carrers del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. Sovint porten a la mà una bossa de plàstic transparent. L’usen per inhalar la pega. L’escampen a l’interior i hi fiquen la cara per respirar-la. Els seus efectes són potents i molt perjudicials per al cervell. Al seu Marroc natal, als nens addictes als vapors tòxics de la cola els anomenen chemkara. Des de l’estiu del 2015, el fenomen dels chemkara, extint a Barcelona, ha ressuscitat. La Conselleria d’Afers Socials reconeix «un repunt» d’aquests casos i centra els seus esforços a intentar desenganxar els menors «amb programes de reinserció laboral» que puguin «captar el seu interès».

LA CIUTAT PROMESA

«Si inhalen és perquè no saben què fer amb la seva vida», els defensen alguns joves –també marroquins– una mica més grans que ells. Barcelona no ha resultat ser la ciutat que somiaven.

Un conte vell i conegut. Sense recursos ni futur, es deixen impressionar pels emigrants que tornen al Marroc amb les butxaques carregades de diners a Barcelona. O això sembla. Yassine tenia només 12 anys quan va picar. Es va amagar al xassís d’un autobús. «Vaig estar dos dies agafat a prop del motor», assegura. Quan el vehicle va entrar a Algesires, va saltar i així va entrar a Espanya. Arribar fins a Barcelona li va costar diversos mesos. «Vaig venir colant-me al tren o pagant el bitllet de l’autobús amb els diners que em donaven». Així que va trepitjar la capital catalana, va entendre de seguida que li havien pres el pèl.

«Els nens marroquins tenen clar que han vingut a Catalunya per treballar i guanyar diners de manera ràpida», resumeix David Marcos, un educador social amb més de 10 anys d’experiència en centres de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). «Però aquí hi ha lleis que protegeixen els menors i que obliguen a donar-los un sostre, menjar i educació, mesures per integrar-los que ells viuen com una pèrdua de temps que els allunya del seu objectiu», conclou.

LLADRES IMPUNES

La Guàrdia Urbana desplega patrulles uniformades pel barri perquè els chemkara sàpiguen que hi són. A més, envien agents de paisà, que els vigilen més discretament. Però qualsevol esforç és en va perquè es llancen a robar sense pensar-s’hi gaire. «Se saben impunes», subratlla una font policial. «Fins i tot es resisteixen amb agressivitat a les detencions» perquè són conscients que mentre siguin menors cap jutge podrà actuar contra ells. «A cap agent li agrada haver de forcejar amb un nen», recorden. Encara que a vegades es veuen obligats a fer-ho perquè els sorprenen in fraganti. «La cola acostuma a provocar-los una evasió molt introspectiva que els desactiva, però a vegades sembla tornar-los més agressius», remarquen.

La policia els ha fet fora de cada campament aixecat en edificis abandonats i fins i tot dins del parc de la Ciutadella. Però sempre troben un altre lloc. Sense família, busquen els llaços afectius de la resta de nois que són com ells. «Els detenim, els entreguem a l’Oficina d’Atenció al Menor dels Mossos i ve a recollir-los el seu tutor; però, així que surten per la porta, s’escapen». Els centres d’acollida no són una presó, aclareixen des de la conselleria. I legalment no pot ingressar-se un menor en un reformatori per més furts o estrebades de bossa que cometi.  

 

UNA FAMÍLIA

Notícies relacionades

Els nens esnifadors de cola pateixen lesions al fetge i canvis cerebrals

Llei seca de la pega

UNA FAMÍLIAMolts estan tutelats per un centre de la DGAIA de Manresa. «No els agrada estar allà», diu Zainaba, una dona marroquina que dissabte a la nit reposava la seva cama lesionada sobre un banc de l'anomenat  Forat de la vergonya. Els coneix i parla per ells quan diu que «el que necessiten és una família». Els mateixos policies admeten que la seva colla és el més semblant a això. El problema és que generen «alarma social» perquè roben i deambulen pel barri col·locats.

Mari Carmen, una veïna amb un balcó amb vistes privilegiades al solar en què dormen últimament, els va llançar fa poc «un paquet de magdalenes i xocolata». I quan es va posar a ploure, «també una manta». «És que em fan molta pena, n’hi ha un que té uns ulls preciosos», es justifica. Els casals del barri també els donen un cop de mà en tot el que poden. El veïnat està dividit entre els que volen ajudar-los i els que volen que se’n vagin. Encara que potser sigui compatible desitjar les dues coses.