Tanca L'Hivernacle, l'últim que apagui el llum

Tanca L’Hivernacle, però no el de la Ciutadella, fet que deixaria la majoria dels lectors que ni fu ni fa, sinó el de Sants, paraules majors, una de les botigues més delicioses de la ciutat cap a ponent. Forma part del col·lectiu de botigues singulars d’aquell barri. En són 21. Fins i tot tenen un mapa editat per l’Ajuntament de Barcelona per visitar-les. Diumenge obrirà per última vegada per culpa, és clar, d’un nou episodi de pujada desmesurada del lloguer, tradició local sembla que amb més arrelament que l’ou com balla. A aquestes altures del gran disbarat barceloní (se suposa que l’any zero va ser l’olímpic), el delme medieval comença a semblar-los a molts, ¡glups!, una cosa equivalent i tan desitjable com la llegendària socialdemocràcia sueca, però sense dret de cuixa, perquè tenir un pis o negoci en aquesta Gotham City del sud i sense Batman és gairebé una angoixant Neoliberal experience.

    L’Hivernacle és una botiga de plantes, però no una botiga qualsevol. Com altres establiments d’aquest tipus, disposa (bé, de fet, disposava, perquè els prestatges han experimentat un trist procés de desertització) d’un ric assortiment de flors ornamentals i sobres de llavors que fan/feien del número 32 del carrer de Melcior de Palau una mena de chiqui park dels vegans. «Remolatxa aixafada d’Egipte». «Escarola perruca del Prat». «Espinacs gegants d’hivern». És llegir la llegenda dels pocs sobres que queden i treure el John i Mary (pagesos a El pan nuestro de cada día, de King Vidor) que més d’un porta dins.

Fàbrica de tints...

L’altra especialitat de la botiga són/eren les plantes de grans dimensions. Per certificar-ho no cal ni entrar-hi, perquè una strelitzia nicolai, crescudeta com la carnívora Audrey del segon acte de La botiga dels horrors, surt per la teulada. Un reclam publicitari que ni en neó faria millor la seva feina. ¡Quanta clorofil·la, per Ceres!

    Però L’Hivernacle és cèlebre a Sants per raons que van més enllà de les exposades. És un lloc entranyable per l’estrany matrimoni que formen el clàssic edifici industrial de totxo de finals del XIX i l’exuberància de les plantes. Allò va ser, al seu dia, un taller de tints. Després, durant la guerra civil, es va reciclar en fàbrica de munició. Més tard va passar per diversos usos sense cap mena d’encant fins que el 1997 Ignasi Rossinés va decidir obrir-hi el seu negoci de jardineria. Al fons de la nau principal té penjades aquests dies unes fotos de l’estat en què estava l’immoble quan el va llogar. Hi ha una expressió alemanya, neidbau, estupenda per al cas. Més o menys serveix per designar aquell edifici construït per molestar el veí. Tal com estava el 1997, la nau que va llogar Rossinés era una neidbau, però aviat es va convertir en un racó amb gràcia. Algunes empreses el reclamaven per a presentacions, perquè les fotos quedaven estupendes. Les bigues de fusta, els finestrals, el sostre de vidre, el totxo de les parets, centenars de plantes… Així va omplir la seva agenda de clients fidels i també la de simples curiosos, i de passada, es va fer un lloc en el club de les botigues singulars de Sants. Al mapa abans citat, per exemple, la seva fitxa apareix just sota de la del Celler de Gelida, que assorteix de vins i destil·lats al barri des del 1895. «¡Quant d’alcohol, per Bacus!».

Notícies relacionades

La Sagrada Família de Barcelona convidarà el Papa Lleó XIV pel centenari de Gaudí al juny de 2026

Barcelona compra un altre bloc de pisos a l'Eixample per tanteig i retracte

    I després hi ha l’atenció rere el taulell. Aquests dies s’encarrega d’explicar el tancament als clients Grau, el fill de l’Ignasi, però encara nhi ha algun que ve a buscar plantes, i llavors és el moment de prestar atenció. Parla amb la seguretat del fruiter que distingeix un meló madur d’un que sembla un cogombre, que encara que hi ha tutorials a Youtube sobre com assolir aquest grau de coneixement, sembla indubtable que és un do. Grau en té amb els potus i els geranis, per entendre’ns.

    En resum. Tanca L’Hivernacle. Coses de la Marca Barcelona. A Montevideo, l’última vegada que els militars van prendre el poder, la fugida general va ser tan majúscula que algú va pintar a l’aeroport «l’últim a sortir que apagui el llum». Ja és hora de trobar un lema per a Barcelona i comprar un pot de pintura.