L'art contraataca a Montcada

L’art contraataca. Ho fa en una plaça mítica i de la mà d’una saga històrica. Moishan Gaspar, nét de Joan Gaspar Xalabarder, el fundador de la inoblidable sala homònima, la mateixa que el 1960 va col·lapsar amb cues el carrer de Consell de Cent amb una mostra sobre Picasso, ha obert fundació amb espai expositiu. El lloc escollit per a la iniciativa també té història. I llegendària. La que va escriure la galeria Maeght del 1974 al 2012 recollint el millor art que passava per la ciutat. La sala francesa tenia la delegació barcelonina al Palau Cervelló, cosa que la convertia, segons el seu fundador, Aimé Maeght, «en la galeria privada més bella del món». Dijous, després de molt temps amagat darrere un gran portal tancat, el considerat pati més bonic del carrer de Montcada es deixava veure. La llegenda Art strikes back! (¡L’art contraataca!) lluïa per totes bandes.

    No es tracta d’un crit de guerra, o sí. D’entrada fa referència a l’exposició en cartell. S’hi poden trobar alguns dels noms més reconeguts de l’art actual i més esquius de veure a Barcelona: Dieter Roth, Mark Wallinger, Christoph Schlingensief, Diana Thater i Subodh Gupta, entre altres. Però és difícil no deixar de pensar que l’aposta del jove Gaspar també té alguna cosa de croada romàntica. D’intent de recuperar l’esplendor cultural que la via va tenir durant els anys en què els kandinskys, calders, braques i giacomettis penjaven de les parets del palau gòtic més autèntic del carrer de Montcada, que és el mateix que dir de la casa gran –així es deien aquestes residències a la poc ostentosa Bar-celona baixomedieval–, menys retocada per l’obsessiva gotificació que va viure la ciutat a principis del XX.

    Les portes es van obrir i l’art contemporani va emergir. També el glamur. Dijous va ser dia d’inauguració i de cares conegudes disposades a celebrar-ho. Gaspar és home de contactes i la concurrència no va decebre. Del món artisticocultural no hi va faltar ningú. Allà hi havia Bernardo Laniado-Romero, Carles Guerra i Sergi Aguilar, directors del Museu Picasso i les fundacions Tàpies i Suñol, respectivament; el cineasta Albert Serra, l’arquitecte Jordi Garcés i el poeta Vicenç Altaió, per posar-ne alguns exemples. Però amb tot, les mirades van ser per a la reialesa. Per a la sang blava per parentiu o per dret. Entre les primeres, una discreta Telma Ortiz, germana de la Reina; entre les segones, la princesa Eugènia de York. La simpàtica i accessible néta de la reina d’Anglaterra va parlar amb tothom qui li va dirigir la paraula i no va tenir inconvenient a explicar que «increïblement» aquest era el seu primer viatge a Barcelona. Visita llampec: va arribar dijous i va marxar divendres.

    La princesa vol ser una noia del seu temps, així que es guanya el pa treballant. Exerceix de relacions públiques de la galeria Hauser & Wirth. Els seus propietaris, Iwan i Manuela Wirth, encapçalen la llista de personatges més influents de l’art contemporani segons el rànquing d’ArtReview. I la galeria és la que ha assessorat la mostra inaugural de la Fundació Gaspar. Una col·lectiva amb vocació de presentació: «Volem mostrar artistes de transcendència i ressonància internacional. Noms consolidadíssims que siguin clau per entendre l’art actual. I, sobretot, que s’hagin vist poc aquí», apunta Gaspar. Una cosa impossible d’aconseguir des d’una sala comercial: «No podem competir amb les supergaleries de Londres, Nova York o Hong Kong», aclareix. D’aquí la idea de fundació sense ànim de lucre.  

Notícies relacionades

Detinguts tres menors a Mataró per la brutal agressió a un adolescent

Glòries posa a prova la complicada convivència entre ciclistes i vianants

 

    Les pròximes mostres seran de calat: Anthony McCall, que mai ha exposat individualment a Espanya, i Paul McCarthy. Tot molt allunyat de l’art modern de la històrica Sala Gaspar. O no tan allunyat. «La Sala Gaspar en el seu moment va ser radicalment contemporània, Picasso en el 57 era radicalment contemporani. I el que ara fem és agafar aquella essència i transportar-la al dia d’avui». Hi insistim, l’art contraataca.