Una nit al Zoo de Barcelona

Per visitar el Zoo de Bar-celona quan es fa de nit, sense públic, quan se suposa que els hipopòtams ronquen, el millor seria no patir presbícia i una miopia com la de Marylin Monroe a Cómo casarse con un millonario, però què hi farem, la naturalesa és cruel sovint i més amb l'edat, així que per a aquest safari no hi ha res millor que anar en companyia de Josep Maria Alonso, cap de l'àrea de conservadors del parc, que sota un aspecte d'home de ciutat (porta paraigua en lloc d'una enorme fulla de plataner, i és una llàstima, perquè una mica de teatralitat li hauria donat més èpica a aquesta expedició nocturna) amaga tot un Henry Stanley, capaç de veure David Livingstone a la riba del llac Tanganyika. «Allà, a l'esquerra, ¿no els veus?, un grup de facoquers dormint». No hauria de ser difícil, la veritat. Total, del que es tracta és de trobar Pumba, però sense Timón al costat. La foscor no hi ajuda. Al final, però, al·leluia, són allà, no un, sinó més de mitja dotzena d'aquests porcs africans. Amuntegats, de front i de lluny, semblaven una roca, simple attrezzo. D'esquena, amb aquests pernils, semblen l'aparador d'un nou local d'Enrique Tomás, el rei del pernil. La miopia té a vegades el seu què.

Al Zoo de Barcelona, de nit, es pot anar a deambular, cosa que no és mala opció, o, com era el cas, amb una missió: veure l'esquiva parella de porcs espins de Barcelona, els Hystrix cristata, animals d'hàbits 100% nocturns. D'acord, també ho són en part els felins, però aquests fan la migdiada de dia sota el sol, davant els visitants. Els porcs espins, no. El seu rellotge biològic és absolutament vampíric. «Des que treballo aquí només els he vist una vegada. Va ser un vespre d'estiu», confessa Alonso. Potser hauria estat millor fixar-se una meta més assequible, encara que també espinosa, com veure alguns dels aproximadament 40 eriçons que de forma silvestre habiten entre les arbredes del zoo i que se suposa que hi són des d'abans que la Ciutadella fos un parc públic, però ja és tard per a això, més que res perquè per a una ocasió tan única i especial com és visitar el zoo a la llum de la lluna, s'ha d'anar preparat, ben documentat, per impressionar si és possible l'amfitrió. «¿Alonso, saps com s'aparellen els porcs espins?». La broma habitual és dir que amb molt de compte, però a vegades l'humor només és una disfressa de la ignorància. La qüestió és que les femelles porc espí accedeixen a la còpula amb un gest per raons òbvies indispensable. Obren com un ventall les pues del seu llom i habiliten així fins al temple del plaer un passadís apte només per als molt valents. Se'ls ha d'imaginar com un William Hurt atrevint-se amb Kathleen Turner a Foc en el cos. Pura inconsciència.

Notícies relacionades

Els barcelonins, a favor d’integrar els serveis de bicis

Sant Cugat tindrà nou servei d’autobusos urbans

El camí fins als porcs espins l'il·luminen les finestres de l'adjacent Parlament, que per cert tenen unes excel·lents vistes sobre els llops i les hienes. Que curiós és a vegades l'atzar. Al final del camí, però, no espera res més que la decepció. La parella més punk del zoo no té previst sortir aquesta nit.

Joao va calent

El més assenyat, en vista del fracàs, seria deixar la foscor del zoo i migrar a la llum de la ciutat, però, de sobte.... ¡oooooouuuuug!, és Joao, el lleó marí mascle. És un bramul revelador. ¡Al zoo de nit no s'hi ha d'anar a veure, sinó a escoltar! Joao, no se sap encara per què, va calent al gener. El normal seria a la primavera. Després crida la parella de txajàs emplomallats. És fàcil entendre per què a Sud-amèrica els domestiquen de petits per protegir les granges, per cridaners i malcarats, perquè per a una altra cosa no serveixen. Guisats són horribles. «A mi encara m'emociona quan a l'estiu rugeixen els lleons de nit», explica Alonso. Són a menys de 50 metres dels despatxos de la Universitat Pompeu Fabra. Quin plaer corregir exàmens amb aquesta melodia. I llavors, camí de la zona dels felins, potser per culpa de la miopia, es produeix un fet desconcertant. Va morir setmanes enrere Bagheera, la pantera negra de Barcelona. «Aquí no hi ha res», diu Alonso. Potser, però un arbust té la silueta exacta de Simone Simon. La visita ha valgut la pena.