La fi d'un món

Diumenge, sobre la sorra de la platja, vaig veure uns papers que sobresortien a uns cinc metres de la riba. No hi havia ningú. Els núvols amenaçaven amb un petit xàfec. Més enllà de la cala es veia sobre la línia de l'horitzó un vaixell de dos pals que avançava lentament entre l'espuma. Era el moment de recordar John Silver, el coix pirata de L'illa del tresor, dient amb veu gutural allò de «Quinze homes sobre el cofre del mort i una ampolla de rom». El meu amic Bernat, el meu notari dels caps de setmana, em va portar un parell de gots de rom glaçat amb menta acabada d'arrencar i així, d'aquesta manera, vam assistir a la festa dels elements. Van caure les primeres gotes i vaig anar a recuperar els papers semienterrats. Era un llibre. Curiosament es tractava de L'illa del tresor. El vaig conservar com si fos un mapa i, de nit, mentre sentia la pluja, l'olor de tinta i a iode em van advertir que estava davant un dels últims llibres del món.

Perquè els llibres es moren. Amb el cadàver de l'obra de Stevenson a les mans, li explicava al notari Bernat que fa anys Julio Cortázar ens explicava en una de les seves narracions que la indústria editorial havia iniciat una insòlita progressió. La gent, incapaç de llegir més d'un llibre al dia -que ja és llegir- anava desprenent-se de les seves biblioteques. Les voreres estaven plenes de volums de tots els gèneres. De tant en tant els serveis de neteja anaven regant el paper fins a convertir-lo en pasta i així facilitar la feina de les brigades de neteja. Però els llibres seguien publicant-se, alguns eren llegits i finalment destruïts. Va succeir que la pasta de paper impedia la lliure circulació dels vehicles i va ser així com la municipalitat va decidir organitzar un comboi de buldòzers i d'excavadores que anaven arrossegant el paper mullat fins al mar. Com que els escriptors continuaven escrivint, els editors perseveraven en la impressió i els lectors renunciaven als llibres avorrits, el mar es va convertir en el receptacle final de totes les pastes de tots els papers, de tal manera que els vaixells ja no van poder navegar sobre les aigües espesses, el mar va aturar la seva evaporació natural, els peixos van morir ofegats en un mitjà hostil i la fi del món va començar a arribar lentament per culpa de l'existència de massa llibres.

Notícies relacionades

Els barcelonins, a favor d’integrar els serveis de bicis

Sant Cugat tindrà nou servei d’autobusos urbans

En aquesta situació estàvem quan va arribar a la platja una editora que es lamentava dels pocs llibres que s'estaven venent. La fi de la literatura llibresca era a prop. Els prestatges de les poques llibreries supervivents estaven plens de llibres nord-americans convenientment traduïts. Van començar els suïcidis dels escriptors desesperats i, juntament amb ells, els mestres d'impremta i els enquadernadors. El llibre ja no ajudava a triomfar sinó a morir amb ell. Tancaven empreses i Sant Jordi anava morint per inanició. Ni tan sols les guies telefòniques tenien dret a ocupar la prestatgeria.

En aquests col·loquis l'editora ens va confessar que a aquestes altures l'únic èxit bibliogràfic a què es podia aspirar era a qualsevol llibre que lluís a la coberta l'any 1714. La pluja ens havia deixat en ple calfred i vam anar a prendre el nostre rom calent sobre el cofre dels 15.000 morts. Un món s'estava acabant i la vida de la imaginació ja no sabia on renéixer. L'illa del tresor s'havia enfonsat.