Carlos García: "La música era abans un regal molt habitual"

Fa molts anys que ningú entra a la botiga de discos Surco (Travessera de Gràcia, 144) amb una casset gravada de la ràdio o taral·lejant una cançó a la recerca de l'èxit del moment. Llavors, en l'era preinternet, Carlos García (Madrid, 1955) era una espècie de guru amb una vasta cultura musical. I ho segueix sent, encara que les vendes dels «grans» hagin caigut en picat.

-¿Com celebra una botiga de discos de barri el seu 40è aniversari?

-Vam organitzar concerts acústics i durant tot el mes de l'aniversari, al març, vam fer el 40% de descompte. Pot semblar una bogeria perquè amb aquesta rebaixa no surten els números, però havíem de fer alguna cosa per cridar l'atenció.

-Ara a penes hi ha tres o quatre botigues de discos en tot el districte. 

-Sí. Quan vam obrir potser hi havia 15 botigues a Gràcia. La música era abans un regal molt habitual. Venien els nens amb la mare a buscar el senzill de Camilo Sesto. Això ara és impensable.

-¿Quan va començar tot?

-Vam començar la meva dona i jo amb un petit quiosc el 1974 a uns metres d'aquí. Teníem totes les novetats a mà. Als 10 anys, ens vam traslladar a la botiga actual.

-El barri ha canviat molt.

-Ha perdut una part de la seva essència de barri. Passa molta més gent, i hi ha molts turistes, que compren bastants discos... Però preferia la Gràcia d'abans, aquella amb veïns que deien 'baixo a Barcelona' quan anaven al centre.

-Són uns supervivents.

-Bé, si obres una botiga de discos és per sobreviure. Hi ha negocis que et donaran molts més diners. El truc és saber molt bé què vens. En el meu cas, vaig obrir la botiga per la meva afició a la música en general i als Beatles en particular. I alguna cosa en queda, d'això: tinc un apartat dedicat a ells que ocupa bastant perquè tenim tots els seus discos, els seus projectes en solitari, col·laboracions amb altres artistes...

-Però no estan especialitzats.

-No. A les cubetes tenim jazz, pop rock internacional, nacional, electrònica... Això sí, des de fa tres anys vam canviar una mica la direcció del negoci a l'allunyar-nos de les multinacionals. Estan mortes. De cada dos de David Bisbal que em demanen, en venc 10 dels Mambo Jambo. Els seguidors dels artistes coneguts a penes compren música...

-Prefereixen descarregar-se els temes. ¿Està en contra de la pira­teria?

-No. Treballo amb molts segells independents i els seus seguidors potser es descarreguen d'internet el disc, però és rar que després no comprin alguna cosa. Tampoc són discos especialment cars. Són artistes i bandes que difícilment sonen en emissores importants i perquè la gent pugui comprar-los és important que abans puguin escoltar-ne alguna cosa.

-La seva col·lecció particular deu ser enorme...

-Bé, tinc uns 400 discos, només vinils. Mai em van agradar ni les cassets ni els cedés.

-Posar l'agulla és un ritual.

-Sí. Ha tornat amb força des de fa uns tres o quatre anys. La gent compra el vinil pel so però també perquè disfruten més. Agafen el disc, el col·loquen, s'asseuen, miren la portada, li donen la volta... De fet, ens diem Surco pels solcs del vinil.

Notícies relacionades

Els barcelonins, a favor d’integrar els serveis de bicis

Sant Cugat tindrà nou servei d’autobusos urbans

-¿Hi ha relleu a la botiga?

-En principi, sí. El meu fill. Ell també és un gran aficionat a la música i està molt ficat en el sector com a crític musical. Ara prepara una pàgina per vendre també per internet. Arribarem a més gent.