La vida íntima dels víkings

«El mite modern que presenta els víkings com a superhomes rara vegada es reflecteix en les seves tombes». Ho explica amb aquestes paraules el Museu Marítim de Barcelona (MMB) i, com a demostració empírica d'una afirmació així, que contradiu frontalment el que la cultura de blockbuster predica, exhibeix un crani amb signes inequívocs d'anèmia. La qüestió és que l'MMB està d'enhorabona perquè avui obre al públic una internacionalment premiada exposició (ve d'Edimburg i Sydney i viatjarà després al Canadà i els EUA) que, sota el breu títol de Víkings, repassa sobretot com eren en la intimitat els membres d'aquella societat i no tant les seves sonades aventures.

Les antigues drassanes de la ciutat són sens dubte el millor lloc per mostrar més de 400 peces originals que atresora el Museu d'Història d'Estocolm sobre un poble conegut en especial per la seva faceta marinera i que només en ocasions molt especials surten de gira fora d'Escandinàvia. Pedres sepulcrals amb inscripcions rúniques, joies, pintes (sembla que eren més presumits del que els historiadors àrabs van deixar escrit), empunyadures d'espases, copes de vidre importades fa més de 1.000 anys de latituds més meridionals...

FALSES CREENCES / Són els norroenar menn, els homes del nord com no havien estat presentats en societat mai abans, un viatge fascinant a l'era víking, un període que per pura convenció entre historiadors es considera que va començar el juny de l'any 793, amb el saqueig d'una abadia benedictina a la costa anglesa, i va acabar el 1050, amb la cristianització d'Islàndia. El que l'MMB mostra per 12 euros (24 és el preu per família) és una immersió en aquella època, però en la quotidianitat, sense urgències per repassar la llista dels grans herois víkings, malgrat que hi ha una font inesgotable d'aventures, com la de Harald Sigurdson, que després de servir com a militar d'elit a Bizanci va tornar a casa i va ser rei de Noruega.

A l'exposició cal anar-hi disposat a renunciar a falses creences. A això se li dediquen fins i tot alguns plafons. La principal és la dels cascos amb banyes, que mai van existir. La culpa és del figurinista de la primera representació que el 1876 es va fer de l'òpera L'anell del nibelung, que li va encasquetar al malvat Hunding un casc cornúpeta. En aquell punt va començar un desvari que s'ha prolongat fins a l'actualitat. Els víkings lluïen banyes a Astèrix i els normands («per Thor, per Odín, per favor...», quin gran acudit) i també a Vickie el víking. El cas és que per desconeguda, aquella cultura ha donat peu a tota mena de tergiversacions, potser el clímax de les quals és el reciclatge del déu Thor en un personatge de la factoria Marvel.

La veritat, però, és que la imatge distorsionada dels víkings ve de lluny. «No es renten després de fer les seves necessitats i no es renten les mans després de menjar. Són com ases que han perdut el nord». Això ho va escriure l'any 921 Ibn Fadlan, que quan remuntava el Volga en missió diplomàtica procedent de Bagdad va topar amb una expedició víking que, segons sembla, el va deixar realment épaté. Com que no va poder arribar al seu destí, va tornar a palau i va redactar dues cartes en les quals s'excusava per haver-li fallat al califa i en donava la culpa als víkings. Pot ser que exagerés una mica, perquè l'exposició revela un cert bon gust per les joies per part dels víkings i desmenteix fins i tot que mengessin amb les mans. A més a més, en suec antic el dissabte era conegut com a lögardagen, ni més ni menys que el dia de rentar-se. Ja és alguna cosa. El seu aspecte, amb tot, segur que era ferotge si es dóna per bo, com va afegir Ibn Fadlan, que anaven tatuats «des de les ungles fins al coll».

Les vitrines dedicades a l'ornamentació mereixen una especial atenció per un detall fascinant. En els primers anys de l'era víking, els homes de la cultura norse eren uns politeistes amb extraordinàries històries per explicar amb una cervesa a la mà. Tenim, per exemple, el mite de les valquíries, que al camp de batalla seleccionaven per encàrrec d'Odín els guerrers que mereixien anar al paradisíac Valhalla. Les joies d'aquella primera etapa són, així, molt fidels a les tradicions locals, però de mica en mica el cristianisme va calar en els països nòrdics i els penjolls i els amulets van començar a incorporar iconografia del monoteisme llavors en alça. La mixtura és sorprenent.

Notícies relacionades

Més de 113.000 persones disfruten la Nit dels Museus a Barcelona

Carolina Castro: "Sempre ve de gust tornar a BCN"

NAVEGAR PER TERRA / Però una exposició sobre els víkings es queda coixa si no dedica un espai a la seva imatge més icònica, el drakkar, el polivalent vaixell amb el qual van navegar des d'Amèrica fins a Terra Santa i amb el qual van remuntar els rius d'Europa fins més enllà del que és imaginable, ja que era tan versàtil que, si calia, s'alçava a pols i es transportava per terra. Vaja, una xalupa que molt bé li hauria anat a Fitzcarraldo.

De terres escandinaves no ha viatjat fins a Barcelona cap vell drakkar, però se n'ha construït un per a l'ocasió seguint al peu de la lletra totes les tècniques que l'arqueologia ha permès descobrir. Ha estat instal·lat dins de les Drassanes al costat mateix de la barqueta de pescadors Patapum. No ocupa gaire més espai que ella. Sorprèn el seu minimalista calat, a penes 57 centímetres. A l'exposició hi ha un joc interactiu que permet descobrir quant d'esforç comportava la seva construcció: 23 roures, 50 pins, 600 cues de cavall, 200 quilos de llana d'ovella... El pas del temps sempre és curiós.  Avui dia, la tapisseria dels luxosos Rolls Royce s'elabora amb vaques escandinaves perquè pasturen gairebé sense insectes ni filferros espinos i ofereixen així un cuir impol·lut. Es fan servir 12 vaques per cotxe.