Els gossos perduts

Demà comença una fira de tres dies dedicada a les mascotes. És l'Animalada i davant de les gàbies es trobaran per primera vegada l'amo i el gos o el gat per formar part d'una nova família. L'amo es creu que el seu gos és de la seva propietat, però el verdader propietari de l'ésser humà és el gos, un ésser viu que al seu dia i atiat per la fam va arribar als primers poblats per oferir-se al servei de l'home a canvi d'experimentar la tranquil·litat de la seva nova manada i de tenir garantida alguna cosa per menjar. Les condicions les va posar ell. El 1950 l'etòleg Konrad Lorenz les va sintetitzar al seu magnífic llibret Quando el hombre encontró al perro.

En els temps contemporanis i en un hàbitat urbà, el gos modern s'avorreix. El seu amo sol tenir-lo com a element decoratiu dormisquejant a l'alfombra. De tant en tant, el gos s'acosta als genolls del seu amo i a aquest li sembla trobar en els seus ulls una incondicional tendresa. Però en realitat el que el gos li està dient a l'amo és: «M'has ficat en una casa on només tu pots obrir les portes. Em dónes per menjar unes boles de pinso infecte cada vegada que te'n recordes. Ara vull sortir a la plaça i tu estàs assegut davant del televisor. ¡Espavila't, tio!» I llavors l'amo treu la corretja entre els salts de la seva mascota i va obrint les portes humanes perquè l'animal arribi al carrer. No és la llibertat, però s'hi assembla.

L'altre dia vaig treure el meu gos Shakespeare al bosc. Es tracta d'un beagle amb un gran sentit de la curiositat. Quan estàvem lluny de la carretera, li vaig treure la corretja i Shakespeare va començar a llegir entre la molsa i la pinassa. Anava a poc a poc, com si en cada parada del morro estigués girant una pàgina de lectura en llengua estrangera. En un moment donat el gos es va quedar absolutament immòbil i amb una de les potes anteriors aixecada. Mirava lluny i fins i tot va llançar un tímid lladruc. Efectivament, a la copa d'un pi, un home estava a dalt d'una escala tallant pinyes pinyoneres. Era sens dubte un recol·lector furtiu, però tothom té dret a buscar-se la vida. Ens vam saludar i això va tranquil·litzar Shakespeare. Va tornar a les seves tasques olfactives i va començar a entendre que el món era enorme i que tot el que veia era per a ell. De lluny em guiava per la seva cua marró fosca rematada en blanc com un periscopi de la profunditat boscosa fins que, de sobte, Shakespeare va desaparèixer.

És llavors, en l'absència, quan la mascota es converteix en un altar d'angoixes. ¿On era? ¿El deuen haver segrestat els pinyoners furtius? ¿Deu haver caigut en una esquerda d'on ja no podrà escapar mai més? La brúixola de Shakespeare, malgrat les llegendes, potser el guiarà en direcció contrària. Vaig començar a cridar el seu nom. A la placa hi porta gravades les lletres Xespi, per evitar que els estranys es dirigeixin a ell amb un nom de cinc síl·labes.

A crits

3 Buscar un gos perdut a crits és una de les escenes més ridícules que recordo, però si a sobre es diu com l'il·lustre dramaturg anglès, la imatge és de vergonya aliena. Shakespeare per aquí, Shakespeare per allà. El dia declina i els pinyoners se'n van amb la seva càrrega cap als seus magatzems. Amb les meves sabates de ciutat rellisco una vegada i una altra pel sotabosc, caic de morros contra una bresca d'abelles adormides, sento el fum de les barbacoes d'unes cases pròximes. Les portes estan obertes i ja m'imagino els nens d'allà dient als seus pares: «¡Que maco! ¿Ens el podem quedar?». Les mascotes continuen buscant l'ésser humà encara que no sigui l'ésser humà habitual. Penso si m'entristeix perdre un company o una joguina. Renuncio a buscar més perquè em consta que Shakespeare es fa el sord quan les seves tasques són més importants que les ordres.

Notícies relacionades

BCN reobrirà una casa modernista per a concerts de música clàssica

Torna el mític Tren Granota

M'acosto a la carretera i, de sobte, sento un estrany esclafit que s'acosta pel camí. Shakespeare ha tornat i no sembla haver patit gaire. Ens mirem. Li vull dir alguna cosa solemne, però no m'agrada que algú em vegi xerrant amb un gos. Es deixa posar la corretja una altra vegada com si fos una corbata i deixem enrere el bosc misteriós.

Històries com aquestes s'explicaran a partir de demà a l'Animalada. I una mascota nova substituirà la mascota perduda. I no ho farem perquè les estimem moltíssim, sinó perquè, simplement, no ens aguantem a nosaltres mateixos en la soledat domèstica.