a peu de carrer

On la vida no és un cau

Un home entre caixes de cartró en un immens descampat al carrer d’Àlaba, ahir.

Un home entre caixes de cartró en un immens descampat al carrer d’Àlaba, ahir. / ALBERT BERTRAN

2
Es llegeix en minuts
Edwin Winkels
Edwin Winkels

Periodista

ver +

Les tanques, a més d'amagar runa, reflexos del passat i misèries humanes, inspiren també els poetes urbans. En una llarga tanca al carrer d'Àlaba algú ha escrit: «La vida és una recerca i no un cau», que concorda bastant més amb aquest lloc que el text escrit just al costat per una altra mà: «Gràcies, vida, per deixar-te disfrutar». Al darrere, un home gran, barba canosa, cos corpulent, es dirigeix a la seva barraca, construïda sota un immens mural ple de grafits. «Vola amb mi», diu una figura angelical postmoderna amb una calavera davant dels seus pits. El terreny del qual disposa el sense sostre és immens, però dubto que en disfruti. Aquí, per descomptat, la vida no és un cau.

Ni ho és per als centenars de barraquistes del Poblenou que s'han apoderat de qualsevol descampat o nau abandonada, ni tampoc ho és per als veïns, que no es devien imaginar tenir l'any 2012 sota el balcó rèpliques en miniatura del Somorrostro o la Perona. «A la nit fa respecte, una mica de por. No fa gaire, els del descampat van agredir una noia que passava per aquí sota», m'explica una parella de professionals independents que comparteixen un estudi al carrer de Llull. S'estimen més, com molts veïns del barri, que no surtin els seus noms. «No diem que siguin gent dolenta, ni tenim males experiències personals amb ells, però la seva presència no dóna tranquil·litat».

La Rambla dels pobres

Notícies relacionades

3 A vegades hi passa la policia, tot i que la majoria dels altercats es produeixen en cap de setmana, amb la gent que està de festa. I quan fa unes quantes setmanes se'n va anar la llum a mig Poblenou, ningú passejava tranquil per aquestes illes de cases que, en uns quants casos, són encara més inquietants que quan el barri era gairebé exclusivament industrial. «Amb els carrers tallats, passos estrets entre tanques i poca llum, de nit no t'hi trobes segur aquí», diu elRamónal seu taller de cotxes. De dia, veu passar davant seu homes de tots els racons del món amb carrets de supermercat amb cartró i ferralla. «Això sembla la Rambla a vegades». La Rambla dels pobres, dels que ja no tenen res, o gairebé res. Davant de les barraques de Lull amb Pamplona, a la gran illa d'edificis de pisos nous amb un bell jardí interior, aquí oportunament tancat, alguns veïns es deuen preguntar per què van comprar el seu pis just aquí, en un barri 22@ que va prometre modernitat, però que s'ha quedat a mig camí.

El Poblenou és, ara mateix, un puzle indesxifrable. Naus per enderrocar davant de brillants edificis d'última generació. A la cantonada dels carrers de Bolívia amb Àlaba, davant d'un concessionari de Mercedes i una comissaria dels Mossos, mitja illa és des de fa cinc anys una república de drapaires. «Si ens feu una foto, trenco la càmera», ens diu un. Té por que els en facin fora si surten al diari. Però si no els han fet fora en cinc anys... Fins i tot els pizzers saben trobar els barraquistes per entregar-los les comandes.