Concha Pérez: «L'amor lliure era una qüestió més teòrica que pràctica»

Encara s'acomiada amb un enèrgic ¡Salut! Sembla que l'anarquisme no es cura amb els anys. Amb 95 anys fets, segueix en la lluita. Al novembre es va posar a la solapa l'adhesiu amb el Jo no t'espero. L'Ateneu Enciclopèdic Popular li organitza avui un homenatge per tota una vida dedicada a la causa llibertària.

-¿Com conviu una anarquista com vostè amb tant homenatge?

-Em vénen una mica grans. Em sorprenen. Sempre m'ha agradat estar a segona fila. Sóc una mica vergonyosa, i quan parlen de mi se'm remou tot.

-¿És real la imatge bucòlica de la guerra que relaten les novel·les?

-¡Depèn de les novel·les! Quan faig un repàs de la meva vida, sí que penso que s'assembla una mica a alguns personatges de llibre.

-¿Quin ha sigut l'episodi més de novel·lesc de la seva vida?

-Va ser en l'atac a Belchite. Vam passar la nit en un monticle i, de matinada, quan marxàvem, em vaig trobar un company ferit que s'estava dessagnant. Jo portava sempre una petita farmaciola i vaig intentar curar-lo, però vaig veure que no podia. Vaig córrer a buscar ajuda i vaig aconseguir que pugés un metge i el curés.

-Portava sempre una farmaciola… ¿Feia d'infermera?

-¡No! Era miliciana, però intentava ajudar sempre en el que podia. En realitat, era de les úniques dones que van anar al front a lluitar, no a ajudar els homes.

-¿On la va agafar la guerra?

-Vam rebre la notícia reunits al bar Los Federales, a les Corts. El primer que se'ns va acudir va ser assaltar la caserna de Pedralbes, a buscar armes. L'entrada va ser fàcil, no es van resistir, però estàvem tan il·lusionats que vam agafar els fusells i ens vam deixar les bales.

-¿Eren optimistes?

-Molt. Pensàvem que quan alliberéssim Barcelona ens en aniríem a Portugal per acabar amb Salazar.

-¿Com vivia al front una dona sola, envoltada de tants homes?

-Estava acostumada a estar sempre envoltada d'homes. Des de molt petita, espiava el meu germà gran, també anarquista, que es reunia amb els seus companys a casa. Després, a l'Ateneu que vam muntar abans de la guerra, també estava sempre amb homes.

-¿Les amigues no l'acompanyaven?

-Sempre en portava alguna, però no repetien. Les seves famílies no els ho permetien. Deien que era mala companyia. Pensa que abans de la guerra ja havia passat uns mesos a la presó, per una vaga en una fàbrica, en què em van agafar amb una pistola.

-¿Què tal això de l'amor lliure?

-Era una qüestió més teòrica que pràctica. Debatíem molt sobre el tema, però a l'hora de la veritat cadascú estava amb el seu company.

Notícies relacionades

Ciutat Vella limita les botigues de cànnabis, manicura i fundes de mòbil

Barcelona recicla solars del 22@ per a més de 700 habitatges

-Perduda la guerra i després de passar per diversos camps de refugiats a França, torna a Barcelona amb un nen de mesos. ¿Què hi troba?

-Va ser molt dur. Em vaig trobar que havien fet fora la meva mare de la casa on vivíem de tota la vida a les Corts i vivia amb altres famílies en una habitació.