Qualsevol que sigui a la ciutat, turista, immigrant o natiu, participa de la festa major com un més

Sembla mentida que el tagal i el català sonin tan igual, tan lluny que queden les Filipines. Sabata éssapato,televisió éstelebision i palmera éspalmera. Al parc de la Ciutadella, escrivans de xinès, japonès, urdú, coreà i el citat tagal tradueixen paraules que la gent sol·licita i que després pengen en un mural gegant que anomenen diccionari d’Orient. Un espavilat ha demanat esternoclidomastoïdal i al que domina el japonès li han vingut ganes de cosir-lo a claus de judo.Joan Estrada té 22 anys i és el noi que s’encarrega del coreà.«M’encanta el seu estil de vida i estic desitjant poder viure en aquell país algun dia»,explica, abillat amb elhanbok, un vestit tradicional de seda que en aquest cas és blau.

A pocs metres, una desena de nois de Bangla Desh es tusten de valent en una demostració dekabaddi, un esport que ve a ser una suma del tocar i parar, l’aranya i lluita lliure i que requereix una forma física considerable. L’speakerinvita quatre persones a provar-lo mentre els bangladeshians fan estiraments i es cruixen els dits. Tothom fa un pas enrere o mira al cel, fins que un grup de valents s’hi ofereix. És curiós veure com s’interpreta un joc després de seguir-lo durant una estona: mentre els professionals s’eviten amb cops al pit que recorden la defensa que es practica al sumo, el català opta pel placatge, més eficaç i aplaudit; més occidental.

Una fusta molt real

A la plaça de la Cascada tots al·lucinen ambLo Monstrede la companyia Efímer. Es tracta d’una marioneta de quatre metres –un drac que ja es va guanyar l’aplaudiment de la Fira de Teatre de Tàrrega– que es mou gràcies a un complicat sistema de politges mecàniques que controlen amb habilitat dues persones disfressades. El seu realisme, malgrat que la fusta no enganya, estremeix. Una noia –que no és María Jesús– i el seu acordió guien la criatura, que gruny, menja i beu.«¡Mira que bonic, Albert!»,crida una mare que manté la mà a un prudencial metre de la llengua de la bèstia. El seu nen ja li ha tocat el cap, ha demanat pujar a sobre i ha intentat tocar l’acordió; un portent de 7 anys.

En aquesta abarrotada Ciutadella es veuen molts pares i pocs avis –tenen la jornada de cangur lliure–, famílies de gitanos portuguesos venent globus, joves enamorats de l’Índia que creuen que la font del parc és el Ganges, artilugis amb bombolles de sabó, parelles novelles en la seva primera Mercè, ciclistes que no saben on aparcar, avis acalorats i estrangers que van escollir un bon dia per visitar Barcelona.

Dansa i religió

A la plaça de Catalunya, dues dones grans contemplen dansa contemporània i no aconsegueixen entendre res del que veuen. On un il·lustrat parlaria d’art en moviment, elles hi veuen dos joves que semblen bombolles de Freixenet de ressaca. El lateral de la plaça està ple d’organismes tan dispars com l’Associació Cristiana de Personas Separades i Divorciades, l’Associació per a la Defensa de la Nuesa –amb el seu president, Jacint Ribas, donant exemple– o Ateus de Catalunya, on es disputa un partit entre un creient que passava per allà i un membre del col·lectiu.«No podem dir que Déu no existeix però tampoc que existeix, això és cert»,diu l’home de fe.«Jo no arribo a aquest plantejament perquè no el necessito per a res», li respon l’altre. Gràcies a Déu, o no, s’acomiaden sense acritud.

Les Rambles són el formiguer de tots els dies. Un carterista d’aquells que porta el braç en cabestrell busca una presa però la presència policial el cura de cop i se’n va a l’esprint. Sorprèn el nivell que han assolit les estàtues. Destaquen un Eduardo Manostijeras molt aconseguit, un torero sexagenari i un cavaller medieval amb el cap tallat. Un nen d’uns 6 anys escolta la mare entre incrèdul i desil·lusionat:«Mira Jan, aquest home –un curiós vaquer amb rastes– està treballant i l’únic que vol és que li donem diners».No falta el mític individu que carrega un cartell gegant en què anuncia la ràpida aparició de l’anticrist. ¿Perdoni, sap més o menys si ja està a punt d’arribar?«Tingues fe, fill, ¡vindrà aviat!»,profetitza. També hi ha un grup de joves marroquins que ofereixen les seves acrobàcies a canvi d’uns cèntims, però la proximitat d’un urbà avorta aquesta exhibició.«Val més no provocar-los»,aconsella un d’ells.

Notícies relacionades

Ciutat Vella registra aquest any una disminució dels delictes del 15%

La Urbana no utilitzarà pistoles elèctriques amb els menors de 14 anys

A mig carrer de Ferran ja se senten les gralles.La jornada castellera està a punt d’acabar amb gran èxit de públic.Jordi Hereu segueix la càrrega i descàrrega des del balcó de l’ajuntament. Té sort de treballar a la cara sud perquè a la banda de la Generalitat s’hauria rostit amb el vestit. El millor: la cara fascinada dels estrangers i el compartit aplaudiment de tota la plaça amb la clausura de la festa.

Per cert,pahayaganésperiódicoen l’idioma tagal.