El forn de la Teixonera tanca per convertir-se en un restaurant com a part d'un projecte urbanístic de l'ajuntament

Quan va saber la notícia els ulls se li van omplir de llàgrimes. El tancament de l'últim forn de totxos de Barcelona implicava per a ella també el final d'una etapa. Ángela García només tenia 8 anys quan, juntament amb els seus pares i els seus cinc germans, es van traslladar a viure a uns barracons, al carrer d'Arenys del barri de la Teixonera, a pocs metres de la fàbrica on el seu pare havia de treballar fent totxos.

"En aquells temps la veritat és que érem molt pobres, veníem de la postguerra, no hi havia diners i fins i tot a vegades no teníem res per menjar",recorda aquesta dona de 76 anys, que afegeix:"Amb els meus germans ens alimentàvem de les figues d'un arbre, i també agafàvem capgrossos d'una ribera que hi havia a prop i els rostíem als forns de la fàbrica. Si teníem molta sort i trobàvem un gat, això significava el sopar del dia".

Aquesta mancança econòmica forma part del record més constant de l'època de la fàbrica de totxos, de manera que en més de 60 anys no ha oblidat els moments en què re-

corria els espais dels voltants de la fàbrica o el lloc on es reunia més gent a la recerca d'alguna burilla per donar-li al seu pare, que no tenia diners per comprar tabac.

Motllos de totxos

La major part de la seva infància va transcórrer a la bòbila, on ajudava el seu pare a elaborar els motllos per als totxos que després coïen al forn."El que recordo perfectament és que tot el dia feia molta calor, allà on hi havia el forn",assenyala l'Ángela. A la fàbrica hi treballaven uns 40 obrers que, com el seu pare, començaven la jornada laboral a partir de les sis del matí i l'acabaven quan es feia fosc. La seva mare, mentrestant, treballava en tot el que podia al barri d'Horta per mantenir els seus sis fills.

D'aquella època de calor, de totxos i de llargues jornades laborals del seu pare, recorda que tots els dies s'acostava al Cotolengo del Pare Alegre perquè volia fer la primera comunió, i que malgrat que no l'admetien perquè no era part de l'organització, se les enginyava per ser sempre de les primeres quan començaven les classes: "Jo no sabia ni llegir ni escriure, però tenia una memòria superprivilegiada que em va permetre aprendre tots les pregàries ràpidament". L'esforç i la constància de l'Ángela va ser ben vist per una senyora que a través d'un donatiu, i després d'una conversa amb els capellans del recinte, va aconseguir que pogués fer la catequesi amb la resta del curs.

Però per a ella la fàbrica també està associada a moments duríssims com la pèrdua del seu germà de 20 anys a causa d'un tifus: "On vivíem, no havia ni llum ni aigua. Amb sort, hi havia un pou per a moltes famí- lies. Va tenir aquesta malaltia i va morir de sobte", diu amb emoció.

Després de set anys, la fàbrica va tancar i, amb la seva família, es va traslladar a prop del Clot: "El meu pare i els meus germans van trobar feina en una altra empresa, on van treballar la resta de la vida, però lamentablement vam perdre el contacte amb tota la gent que vam conèixer a la fàbrica de totxos".

Notícies relacionades

Detinguts tres menors a Mataró per la brutal agressió a un adolescent

Glòries posa a prova la complicada convivència entre ciclistes i vianants

En els 76 anys de vida ha passat diverses vegades davant de la fàbrica, fins i tot en companyia dels seus fills, que coneixen de prop la història de l'avi. Malgrat tot això, l'Ángela únicament hi va poder entrar una vegada perquè, segons les seves paraules, "la nostàlgia i tots els records eren massa grans per poder suportar-los".

Ara que s'ha assabentat del nou pla urbanístic que transformarà la fàbrica en un restaurant i també els voltants per construir-hi pisos socials, se sent feliç, ja que creu que totes les millores han de ser benvingudes: "Em sembla molt bé el que hi faran, ajuden persones que ho estan passant malament, però no puc evitar emocionar-me al recordar el lloc on vaig passar la meva infantesa i els moments que van marcar la meva vida per sempre".