Neus Català, tota una vida

'Neus Català. Testimoni d'una supervivent' és el relat en primera persona d'una vida marcada en la joventut per una precoç lluita contra la injustícia i després per una guerra civil espanyola que va destruir molts mons, entre ells el personal i el familiar; i una guerra mundial que va sotmetre milions de ciutadans a la maldat extrema del nazisme. El llibre és també el testimoni de la supervivència a aquesta maldat i de la lluita per no oblidar les seves víctimes.Amb la paciència d'una formiga, tan bon punt va ser alliberada del camp de concentració de Ravensbrück, Neus Català va iniciar la ingent tasca de recollir el testimoni de les dones espanyoles que havien passat per l'infern a la terra per recordar-les. Per no oblidar i per evitar la repetició d'una barbaritat com aquella.

A un editor compromès com pocs com és Miquel Horta, devem que mig centenar d'aquelles tremendes històries veiessin la llum l'any 2000. Un d'aquells testimonis era el de la mateixa Neus i aquell text s'ha convertit ara en el cos central del llibreNeus Català. Testimoni d'una supervivent.

No obstant, faltava un abans i un després d'aquella terrible experiència. Faltava explicar qui era la Neus, d'on venia, quines il.lusions tenia de jove, com veia la vida després de passar per tot el que va haver de passar.

La resposta a aquestes i moltes més preguntes constitueixen la primera i la tercera part del llibre. Són l'embolcall del testimoni dramàtic de Ravensbrück. La primera entrevista per a aquest abans i després va tenir lloc a principis d'abril del 2005, a casa de Joaquima Alemany, a la biblioteca convertida en centre logístic de l'expedició organitzada per Dones per la Llibertat i la Democràcia que unes setmanes després acompanyaria la Neus a Ravensbrück amb motiu del 60è aniversari de l'alliberament del camp.

La Neus estava nerviosa pels preparatius. Volia assegurar-se que tot sortís bé. També estava indignada per l'escàndol que aquells dies havia organitzat el PP arran de la retirada d'una estàtua eqüestre de Franco que hi havia en una plaça madrilenya. "La dreta no sap perdre --deia--, no vol perdre. Té afany de poder, de dominar, d'oprimir".

No obstant, aquest enuig tenia el seu contrapunt. La Neus estava contenta perquè la Generalitat havia fet els primers passos per a un memorial en homenatge als represaliats pel franquisme. Sens dubte, arribava molt tard, però almenys restituïa l'honor que el franquisme havia negat a les dones que havien mort a les presons i als camps de concentració.

Retorn al camp

En aquell viatge a Ravensbrück la Neus va estar ben acompanyada. No hi van faltar ni Alemany ni Horta, però també hi havia l'alcalde dels Guiamets, les germanes Sallés, el periodista Jacinto Antón, Virginia González, que vetllava per la Neus, Ninón Servitje, Carme Solsona i un nombrós grup d'amistats al qual després es van unir els fills de la Neus, Margarita i Lluís, i el nebot Albert Julià. Després vindria la comitiva oficial encapçalada pel conseller Joan Saura.

Les altres trobades van tenir lloc aquest hivern passat, a casa seva, a Rubí, en un apartament que la Neus i el seu marit van comprar fa anys, a prop de l'estació del ferrocarril. Sabent que la jornada seria llarga, Horta li havia dit que no es preocupés pel menjar, que nosaltres ja portaríem alguna cosa preparada.

Notícies relacionades

David Quirós: "L’Hospitalet no pot seguir construint habitatge a qualsevol preu"

L’Hospitalet vol reduir els 1.000 habitatges previstos a Can Rigalt

A l'arribar, ningú ens obria la porta. Carmen Arévalo, la veïna que cuida d'ella, tenia la resposta: "Segur que ha anat a comprar per preparar-los el dinar". Efectivament, al cap d'una estona, per una cantonada va aparèixer la figura d'una dona que s'acostava lentament arrossegant el carro de comprar. Era la Neus, que no estava disposada a renunciar a la llei de l'hospitalitat ni tan sols amb uns hostes gairebé autoconvidats.

Amb aquesta mateixa tossuderia indestructible ha conservat la memòria de les seves companyes del camp, i també la memòria personal que va començar a desgranar a Rubí, un dia d'hivern gris i plujós, i que comença així: "Vaig néixer el 7 d'octubre de 1915 als Guiamets, un poble petit...".