Un debut amb poc xivarri

Hi havia expectació entre el públic liceista davant d'aquestHolandès errantwagnerià desnaturalitzat amb què va debutar Àlex Rigola en les arts operístiques. Però l'estrena del director teatral i màxim responsable del Teatre Lliure en el gènere no va produir, ni de lluny, el xivarri que han provocat altres produccions recents representades al Liceu: un teixit d'aplaudiments coronats amb algun bravo vacil.lant i alguna esbroncada poc consistent van tancar la vetllada. Això va ser tot.

No és que la proposta deixés el públic indiferent. Es movia en una parcel.la perillosa: descontextualitzar una òpera de Wagner, decisió que, finalment, es va elevar com un excel.lent exercici teatral. L'aposta de Rigola es fonamenta en la premissa de situar al món real i quotidià una història que és, en essència, pura llegenda: una fantasia que no sempre funciona en la seva metamorfosi terrenal.

El resultat és una pràctica escènica plena de bones idees: des de la fredor que un mar projectat en múltiples i variats estats emmarca la història fins a l'atreviment de convertir un poble noruec de pescadors en una gèlida fàbrica conservera en la qual cadascun dels personatges d'aquesta faula encaixa com un guant.

Notícies relacionades

45 anys esperant el pont del Baricentro

La nit que Basté va robar una corbata

Tots, menys els dos protagonistes, Senta i l'holandès, els quals empastifats d'antecedents de fantasia i tarannàs romàntics grinyolen en aquest pas a la quotidianitat. La resta dels ingredients va funcionar a mitges. Sebastian Weigle va saber treure partit a la simfònica amb gest ample i contundent i va aconseguint un so dens compost per incisives cordes i metalls empastats, malgrat alguna trompa inestable. El cor es va moure amb flexibilitat i va diluir les seves veus amb rotunditat.

L'apartat solista vocal va ser irregular: el baix Tómas Tómasson va oferir un personatge creïble, de temperament sobri fins i tot faltant-li una mica de tenebror en les formes. Susan Anthony va perfilar una Senta vocalment escassa, amb problemes en l'emissió i justa en tots dos extrems de la tessitura. Eric Halfvarson, ficat a la pell de Daland, va estar entregat i perfectament acomodat a la seva part. Kurt Streit, com a Erik, va brindar una actuació de referència, amb dosis de desesperació i també amb la contenció requerida. Julia Juon i Norbert Ernst tampoc van defraudar, com a Mary i Timoner, movent-se amb desimboltura.