Idees // JORDI Puntí
A favor de l'anècdota
Jo estic a favor de l'anècdota. Diria que sempre hi he estat, d'una manera instintiva i fins i tot jovial, però me n'ha fet ser conscient Josep M. Espinàs. Al pròleg del seu últim llibre, l'excel lent Relacions particulars (La Campana), fa una defensa de l'anècdota personal com a base per refer el record d'uns escriptors amb qui es va tractar en algun moment de la seva vida. "La memòria només recorda anècdotes, és a dir, els moments vius, que poden tenir molta importància o poca. Amb sort es pot recordar alguna anècdota curiosa i fins i tot significativa, que porti a opinar", escriu Espinàs. Unes ratlles abans, per apaivagar els possibles detractors, es confia a una cita contundent de Josep Pla: "Convindria potser una mica baixar de la pedanteria i eliminar ja d'una vegada aquell famós disbarat de Xènius, segons el qual existeixen, separades per un abisme d'importància qualitativa, l'anècdota i la categoria. D'aquest disbarat semblen haver nascut algunes maneres molt discutibles de jutjar les coses".
L'anècdota té mala premsa perquè vivim temps superficials. Com que la tendència de la societat actual és a ser lleugera i epidèrmica, a preferir l'èxit immediat a la trajectòria elaborada i constant, els savis solen abominar-ne. Erròniament confonen la frivolitat amb el que és anec- dòtic. Però la bona anècdota, la significativa, és tota una altra cosa. L'anècdota pot ser la part visible de l'iceberg, el detall imprevist, la destil lació de tot un ca- ràcter.
El llibre d'Espinàs és un exemple il.lustratiu de tot això. Conté sis textos dedicats a Espriu, J.V. Foix, Miguel Delibes, Josep Pla, Camilo José Cela i Josep M. de Sagarra. L'autor explica els moments que van compartir i en dibuixa un retrat personal que, en un doble recorregut, tant ens parla del model com del fotògraf. No són textos crítics, ni exhaustius, però gràcies a les anècdotes que s'hi expliquen s'omplen de vivacitat. D'ençà que els he llegit, no puc oblidar la imatge de J.V. Foix, tot mudat, dient quants bombons d'una capsa podia menjar-se Espinàs. O Delibes pronunciant "la hoja roja", el títol de la seva novel.la, amb "una suavitat natural". O Espriu escrivint una targeta d'agraïment amb aquella lletra de mosca.
- El somriure de l’‘Un, dos, tres…’ que va viure amb el dolor
- Els Boixos Nois, la cara catalana del fenomen ultra
- Educació a catalunya Mireia Dosil i Carles Granell: "Urgeix un grau d’Educació Matemàtica i l’especialitat a primària"
- Catalunya es proposa integrar la immigració barri a barri
- Francesc Castellana: "La meitat dels 1,2 milions de treballadors de BCN viu fora"
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Benestar i ocupació I ara, salut mental a la feina
- El Barça suma una treballada victòria en la visita al Laguna Tenerife (91-95)
- Ruth Chepngetich firma una marató per a l’eternitat
- Sinner reafirma el número 1 de l’any al guanyar Djokovic