Lamela, la més dolenta

Durant els descansos del judici del ‘cas Rosell’, als passadissos de l’Audiència Nacional  es formaven grupets en els quals es comentava el que passava dins de la sala. Eran nusos formats per advocats, acusats (menys Sandro Rosell i Joan Besolí, empresonats llavors), els seus familiars, alguns amics i uns quants periodistes. En aquells primers dies, de molt profà en matèria judicial, els lletrats aclarien dubtes de forma informal mentre els familiars feien el cor fort.

Per molts prejudicis que com a president del Barça hagués fomentat Sandro Rosell, a mesura que discorrien les sessions qualsevol s’anava adonant que el cas de la fiscalia perdia tanta consistència com una pilota punxada. En alguns recessos, després de la perplexitat provocada per la feble aportació d’algun testimoni primordial per a l’acusació, un familiar dels acusats es lamentava amb ràbia poc dissimulada: “¡I 22 mesos de presó per això!”. Per proves així, tan fràgils, volia dir.

Amb el pudor i la prudència de l’ofici, els lletrats assenyalaven amb murmuris la jutge quan se’ls inquiria llavors sobre com s’havia pogut arribar a aquesta situació, als 643 dies de presó preventiva. ¿La dolenta és Lamela? “La dolenta és Lamela”, va ratificar un component del nombrós grup d’advocats. Ahir, però, Pau Molins i Andrés Maluenda, els advocats de l’expresident blaugrana, van estendre les culpes als investigadors policials, a la fiscalia i al tribunal de l’Audiència Nacional que va validar la presó preventiva. En resum, al sistema.

Més pendent del mòbil

Durant la instrucció, la jutge Carmen Lamela va denegar reiteradament la llibertat provisional. I es va apoderar de tot el patrimoni de la família Rosell. Marta Pineda, la dona de l’expresident, va poder explicar algunes penúries del dia a dia. I en aquestes xerrades de passadís es va explicar amb perplexitat que durant la instrucció, a porta tancada per al públic, Lamela atenia amb menyspreu els arguments de la defensa. Se la veia més pendent del seu telèfon mòbil que del que estava en joc. “¿Ja ha acabat?”, se li va sentir dir amb veu fatigada i sense apartar la mirada de la seva pantalla. Sempre com si tingués el cap en un altre lloc. 

Lamela, ascendida posteriorment al Tribunal Suprem, no va fer amics en l’entorn Rosell, com tampoc els va fer en l’entorn dels processats pel procés, ni dels familiars dels joves d’Altsasu. Cap a ella, per dir-ho d’una forma suau, es va generar incomprensió per la seva manera d’actuar, per la seva fe cega en la paraula de l’inspector policial que va liderar la investigació. Com va explicar l’advocat Andrés Maluenda durant el judici, “el que va dir l’agent 111.468 [l’inspector en qüestió] anava a missa”. “Tots van fer copiar i enganxar, no es van molestar a llegir res. Si haguessin llegit els nostres arguments, com ha fet ara el tribunal, ens hauríem estalviat moltes penúries”, va reiterar aquest dimecres Molins.

“¡Llibertat, llibertat!”

Per això, després de 13 negatives, es va viure un primer gran moment d’eufòria quan el trio de magistrats de l’Audiència Nacional va acceptar la posada en llibertat condicional de Rosell, Besolí i els altres quatre acusats a finals de març, coincidint amb el Madrid-Barça de Copa del Rei. “¡Llibertat, llibertat!”, va cridar llavors Maluenda, paper en alt, quan va rebre el salconduit judicial sense tan sols necessitat de fiança.

Les llàgrimes d’emoció de llavors van ser torrencials, i ja feien preveure que el judici estava ben encaminat. Fora de les mans de Lamela, les finestres es van obrir de bat a bat. I ahir es va constatar tot el que s’intuïa durant el judici. L’eufòria i la ràbia van es tornar a barrejar. La presó preventiva es va tornar a qüestionar. L’interrogant indigest de com es compensen aquests mesos d’angoixa va reaparèixer amb una fina pluja que ho amara tot. La part bona, per als innocents i els seus familiars, és que es plantegen ja des de la llibertat total. I sense que Lamela hi pugui fer res.