'Batiste' Llopis, la singular història del porter centenari del Barça

Mitjans de novembre, auditori Casa de la Marquesa de Gandia. La Penya Blaugrana de La Safor commemora el 40è aniversari de la remuntada davant de l’Anderlecht amb 200 dels seus associats disposats a disfrutar en platea gràcies a les batalletes de ‘Charly’ Rexach, Juan Manuel Asensi, ‘Tente’ Sánchez i ‘Torito’ Zuviría, quatre dels grans protagonistes d’aquella primera Recopa alçada a Basilea. Els aficionats barcelonistes allunyats del centre neuràlgic del club acostumen a ser els més entregats i passionals, disposats sempre a gaudir o patir per la causa en grau superlatiu. S’ho estan passant la mar de bé rememorant una nit tan inoblidable, com els gols de Krankl, Heredia i l’eslàlom de Zuviría que, abans de la tanda de penals, van servir per doblegar el llavors poderós equip belga. Resulta com un salt enrere en el temps, tornar a sentir-se jove o aprofundir en el coneixement de la història que ha convertit el Barça en el que és, cas de pertànyer a les noves generacions.

Ningú espera el ‘grand finale’ de la sessió, els semblarà millor encara que si aparegués Messi en persona. La Confederació Mundial de Penyes ha descobert un tresor humà, un incunable impossible. Apareix en escena el desconegut que deixarà així el seu anonimat. Es diu Juan Bautista Llopis Llopis i llueix uns increïbles 102 anys al DNI. Sí, centenari amb escreix. Aquell mateix matí, el metge ha anat a casa seva, a Carcaixent, per suggerir-li que aquest refredat creixent l’hauria de dissuadir d’acudir a l’acte, no sigui que es converteixi en pneumònia, atesa la seva avançadíssima edat. Llopis li ha replicat que no, que no es perd el partit per res del món, que el metge pot dir missa. Es farà el desentès al consell mèdic.

Geni i figura

‘Batiste’ és pur geni i figura. Si alguna cosa se li fica al cap, va amb la idea fins al final. Per tant, viu encara sol en el seu bonic apartament del carrer Castelló, al centre de Carcaixent, a prop de les seves característiques cases de dues plantes i aquelles interminables hortes de navelines i mandarines, les fruites que han marcat la seva vida, tant com la passió pel futbol. A Llopis el cuiden els seus tres fills, sis nets i sis besnets. Manté la veu forta, la memòria clara, el cap en estat envejable i una allau de records per compartir amb aquell que mostri curiositat per la seva biografia.

Cada dia no es coneix algú que va arribar al món amb el tsar encara al comandament de Rússia i les trinxeres del Somme protagonitzant la Gran Guerra. El porter ha desafiat la pena màxima, aquesta que qualsevol humà ha finalment d’afrontar. L’auditori de Gandia embogeix quan Llopis els adreça la paraula i agraeix la salva d’aplaudiments, acompanyat per quatre exfigures blaugranes que no dissimulen la seva estupefacció davant de l’avantpassat.

Repàs de la història

Saltem cap al pretèrit per repassar la biografia del porter centenari. ‘Batiste’ Llopis neix al si d’una pròspera família d’agricultors, propietaris de terres dedicades al cultiu de cítrics. Juga a futbol vigilant els tres pals i aconsegueix despuntar a Carcaixent. Tant, que el capta el juvenil del València. Allà es converteix en pilar de l’equip al costat d’Ignasi Llácer, un mig que, com ell, acabarà al Barça tot i que per tortuositats menys complicades que les viscudes per Llopis. El pare del jove, comerciant de fruites marca ‘La Colombe’ que exporta a França, contempla preocupat com l’horitzó de la República s’omple de nuvolots i li aconsella que despatxi com més aviat millor el servei militar, que es presenti voluntari. Al cap i a la fi, s’ha tret ja el carnet de conduir als 18 anys i aquest detall pot suposar-li una mili fàcil com a xofer d’algun alt cap. Així passarà, en la tercera brigada de Carabineros.

Als seus 20 anys esclata la guerra civil, la viurà en rereguarda i li tocarà, com als nois de la seva generació, prorrogar la mili tres anys més de propina després de la victòria dels revoltats. Escurçant la història, Llácer i Llopis acaben captats pel Barça, llavors ja depurat i presidit per Enrique Piñeyro, el marquès de la Mesa de Asta. Llopis estarà dues temporades a les Corts (de 1941 a 1943), reclutat per l’exporter Ramon Llorens, tècnic de l’entitat en la postguerra. No ho tindrà gens, gens fàcil. La competència sota els tres pals resultarà de categoria, insalvable.

El titular és Lluís Miró, a qui li tocarà, per exemple, viure amb l’infame 11-1 en aquell parany coper de Chamartín. El suplent també és majúscul, Pepe Nogués, que anys després arribarà fins i tot a entrenar l’equip. I per a súmmum, també apareix Fernando de Argila, un altre excel·lent porter que la vida i el temps convertiran en avi de Viran Morros, internacional d’handbol.

Sota aquestes circumstàncies, Llopis a penes disputa sis amistosos amb el Barça. Debuta a les Corts davant de l’Europa, marcador final de 7-2. Comparteix vestidor amb les figures de l’època, Raich, Escolà, Martín, Balmanya... I encara les refresca avui: “No em demanis que recordi linealment coses que van passar fa 80 anys. Em queden detalls: Balmanya, per exemple, sortia amb una noia que era pilotari professional. Mariano Martín era un davanter fabulós, capaç d’empalmar centres a l’aire amb les dues cames. Era un altre futbol, molt més dur, i li van trencar aviat el genoll, una llàstima”.

Va fer una amistat entranyable amb Josep Seguer que perduraria dècades. Seguer, conegut per ‘el Dièsel’ a causa de la seva constant fiabilitat, va començar com a interior i acabaria sent el lateral dret del Barça de les Cinc Copes. Llopis recorda que les Corts perdia l’herba quan avançava la temporada i, en conseqüència, tornava a ser rectangle de pura terra. I el detall condueix a una impagable anècdota: “Una vegada va venir Samitier a entrenar-nos, imagina’t, tot un mite. L’home col·loca una cadira i em diu que salti a buscar les pilotes que em llanci per sobre d’ella. I va i diu: ‘Vostè tiri’s amb molta il·lusió per agafar la pilota i ja veurà com no nota el dolor en la caiguda’. Sí, segur. Ja podia donar-se-les de psicòleg que la patacada era tremenda...”. 

El son de visitar el Camp Nou

Els pals del vell santuari encara eren quadrats i els futbolistes, per descomptat, no portaven número a l’esquena. Les Corts, recorda Llopis, sempre estava ple, impressionava el seu rum-rum. Però no hi havia manera de superar la competència. Per tant, el pare el reclama per al negoci familiar i Batiste torna a Carcaixent convertit en una celebritat: “Després de jugar al Barça, imagina’t com em tractaven al poble. Era una persona important. Em vaig treure el títol d’entrenador i vaig estar set anys seguits portant el Carcaixent, que estava a Tercera i s’enfrontava al Llevant i el Vila-real, per exemple. Amb mi s’estalviaven diners, no havien de pagar un ‘mister’”.

Llopis vivia de la taronja i gaudia pel futbol. Tant que, ja entrenador, va organitzar la seva lluna de mel a Palma perquè coincidís amb un Mallorca-Carcaixent. La seva flamant dona desconeixia el fet i, de sobte, es va trobar un cartell que anunciava el matx. Batiste era un llest: “Al veure-ho, li vaig dir: ‘mira, quina casualitat, si juguem aquí. Som-hi, anem a l’estadi’”. I allà que van ser els acabats de casar.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Va seguir aferrat al futbol, va preparar equips de la zona, coml’Algemesí o el Benifalló, i fins i tot va arribar a cedir el seu carnet, ja octogenari, al seu propi fill perquè el cognom seguís a la banqueta. Parlant de papers, Llopis ensenya un permís de conduir amb vigència fins al 2020: “Fa quatre dies, continuava conduint fins a l’ermita de Sant Roc, però em va parar la Guàrdia Civil i em van fer ensenyar el DNI i el carnet. No es creien que tingués cent anys, es van quedar de pedra. Un agent, en actitud sorneguera, em va dir: ‘Doncs res, segueixi i a conduir cent anys més’. Aquell dia se’m van passar les ganes de continuar al volant, em vaig posar gairebé vermell”.

Juan Bautista seguirà dia a dia, partit a partit, com els que continua disfrutant per televisió en el seu passatemps favorit. Ara, els de la Confederació Mundial de Penyes li han ficat un altre estimulant cuc al cos: Com que no ha estat mai al Camp Nou, volen portar-lo aviat allà, perquè vegiMessi des de la llotja, convidat per la directiva. A ell, evidentment, li encanta la idea, tot i que, amb aquells 102 anys, la logística resulti singular. Caldrà buscar partit amb sol, sense fred, portar-lo i tornar-lo de Carcaixent en un bon cotxe i procurar que no s’emocioni en excés amb l’homenatge. I en aquestes estan. Al cap i a la fi, no descobreixes cada dia que comptes entre les teves files amb un singular porter de 102 anys. I en plenitud de facultats, a sobre.