Valverde, el luxós fotògraf que estima el blanc i negre

Li va agradar des del dia que l’hi vaig explicar. Quan, només veure'l, a Palma, en l’àtic amb estil que ocupava al Born, la preciosa rambla de la ciutat, amb la seva Leica entre les mans, li vaig explicar que el pare, amo d'una dotzena d'aquestes càmeres alemanyes, solia dir que "la vida és en color, però les fotografies han de ser en blanc i negre".

Quan el vaig veure abraçar-se ahir a la nit a Clarence Seedorf, el primer que el va felicitar per la Lliga, pel vuitè doblet en la història del Barça, déu-n’hi-do!, vaig pensar que per a ell, per a Ernesto Valverde (Viandar de la Vera, Càceres, 9 de febrer del 1964), aquest era un triomf en blanc i negre, tot i que per a la gent blaugrana tingués tot l'arc de Sant Martí de colors, atesos els rècords i la manera insultant en què han dominat el campionat.

Perquè Valverde, fins i totTxingurri,l'Ernesto  que el món amb prou feines coneix, és interior, silenciós, discret, profund, professional, treballador, dur, encaixador i, sobretot, pacient, distant, poc (gens) eufòric. Ni ho és ni ho necessita, atesa la professió final (ell va començar com a futbolista) que ha escollit. En el millor moment de la temporada, hi ha un watshap que diu: "El Barça envelleix, Emilio, envelleix molt".

Mai no treu pit, mai

I aquesta diferència entre viure en color i fotografiar en blanc i negre (Medio tiempoes diu el llibre que va compartir amb l'escriptor Bernardo Atxaga), té un sentit: la discreció, l'interior, la distància, la prudència, la sensatesa. "Aquí, si treus pit, te l'enfonsen la setmana següent . Així és el futbol d'alt nivell". Per això tot i que els seus ulls brillessin en mil colors, el que la ment de Valverde va retenir a Riazor va ser una imatge en blanc i negre, que, simplement, volia dir missió  complerta.

"Les fotos en blanc i negre –em va explicar en una ocasió i, després, l’hi vaig llegir repetit aPanenka–, et donen un punt potser més malenconiós. Admiro la gent que fa color. A mi no em surt. El color em costa molt. El blanc i negre te l’has d'imaginar. Té un punt de fotografia antiga, de malenconia... Però no té a veure amb la derrota. Hi ha imatges de victòria que poden tenir un punt de malenconia".

El refugi de casa

I, en aquell instant, vaig recordar quan em va explicar que la seva mare estava farta d'ell quan va convertir el petit lavabo de casa seva en un laboratori, que va construir gràcies a un curs per correspondència, el seu refugi fotogràfic, allà on es tancava per revelar les còpies, abans que es fes amic del monstre Ricky Dávila i acabés fundant el Centre de Fotografia Contemporània, de Bilbao.

"Jo vinc de la fotografia analògica i a casa sempre he revelat en blanc i negre. M'agrada. Nosaltres veiem les coses en color i el blanc i negre té alguna cosa que sembla que t'arriba més. Potser és una impressió meva, no ho sé. Té un component poètic, misteriós. Sembla que t'amaga alguna cosa. Et diu, però no et diu. Al final ens agraden les coses que són una mica misterioses". Valverde no és misteriós, encara que ho sembli. No ho és. És, simplement, discret. No ven la seva vida. Ni ho vol. No vol més amics. Valora massa els que té com per equivocar-se amb els que pugui sumar.

Viure i patir el Barça

És més, per més que el Barça l’ha perseguit no ha acceptat fer esmorzars, dinars o berenars amb desenes de periodistes que volien saber coses d'ell i que, potser, després del desastre de Roma l'haurien tractat d'una altra manera si l'haguessin conegut. Però ell no compra les floretes. Tampoc no les regala. Com tampoc no va voler que ningú, ni dmolt menys des del club, escampessin dades de la seva vida familiar. En aquest aspecte, Juncal, la seva dona, també és molt dura. No negocia.

Darrere d'aquesta imatge de romàntic i despreocupat, s'amaga una determinació i competitivitat descomunals. Una capacitat desmesurada per fer sentir-se important tots els que l'envolten. La seva disposició per relativitzar-ho tot (vital en la bogeria sense sentit en què s'ha convertit el futbol) i agafar distància és insuperable, d'aquí la fredor en l'èxit i el fracàs. Ah! i darrere d'aquesta pinta de despistat hi ha un paio a qui li encanta guanyar i treballa per aconseguir-ho.

La diferència de Bilbao

Notícies relacionades

Valverde: "Jo he intentat no molestar gaire"

Valverde besa la seva primera Lliga

Valverde sol dir que la diferència entre entrenar l'Athletic i entrenar un altre equip és que, quan vas a buscar el pa, a Bilbao, ets responsable del projecte de tothom i, en altres llocs, és només un projecte professional. En arribar a Barcelona, va trobar el súmmum de les dues situacions: la passió del carrer, de la gent blaugrana, i la màxima exigència professional.