Leo organitza la festa d'un Barça convincent i poderós

El petit és molt gran. Ningú segueix el compte de les vegades que Messi ha salvat el Barça, de la mateixa manera que comencen a ser incomptables els festivals golejadors de Leo. Poc amic de quedar-se a mitges, el geni va decidir superar amb comoditat el rècord de Zarra, no fos cas que algú es tragués de la màniga gols desconeguts del llegendari ariet, i de la mateixa manera que va anar saltant per sobre de Kubala, César o Alcántara, va decidir apuntar-se un triplet i ajudar que el Barça saludés amb una maneta que continua aquí.

Aquí. Al capdamunt. Sense haver-se'n anat ni autodestruït, intentant renovar-se o reconvertir-se, gestionant la seva evolució entre el futbol de paciència que li va exigir la primera meitat i el futbol vertiginós al qual no renuncia perquè té el més gran de tots els temps que s'ha vist a Barcelona, el Neymar que aspira a succeir Pelé i un davanter amb majúscules com Luis Suárez, que va marxar una altra vegada sense sucar, però a qui ningú li regateja un elogi.

MÉS PRÒXIM A L'HABITUAL / Un Barça més pròxim a l'habitual, al més familiar, va reaparèixer després de l'aturada de les seleccions, que sembla haver exercit una tasca benefactora a l'equip, qui sap si al vestidor. Després de dues setmanes l'equip ha tornat amb determinació, gens dispers, conscient que té molt per fer i es va posar mans a l'obra contra un rival encomiable com el Sevilla amb un resultat de mèrit.

Sis jugadors nous van aparèixer respecte del comiat d'Almeria, lleig malgrat la remuntada que va exigir la victòria, i en primera línia van formar els tres astres. I al darrere, els tres centrecampistes titulars. I més enllà els quatre defenses. Sense experiments ni rotacions, el Barça ha de tornar a agafar el fil i reconèixer-se a si mateix, i per això necessita veure's apuntalat pels més experts i els més antics. Mathieu es va sentir refugiat, Rakitic es va veure recolzat i Suárez es va notar acompanyat. Els nous es van deixar arrossegar en la successió de passades i combinacions facilitada pel Sevilla.

Notícies relacionades

Un Barça de Champions però amb rotacions

Barça-Inter: dos mètodes oposats per anar a Múnic

CAMP I FALTES / Va regalar el camp Unai Emery per atraure el Barça, frenar-lo amb faltes a 15 metres de l'àrea i sortir disparat al contraatac. No es va estirar fins que l'hi va exigir el marcador, i ho va manar l'entrenador al vestidor. Va marcar per accident gràcies a un autogol de Jordi Alba. El Sevilla no va tenir temps de tornar-se a instal·lar a la cova que Neymar va pentinar una falta llançada per Xavi. Va mantenir el pla del descans, a costa de cedir espais al darrere. Emery va voler córrer el risc de caure en l'anar i venir, un pla que tampoc desagrada a Luis Enrique. El problema és que el Barça no està acostumat a jugar amb carreres de 40 metres, sempre ha estat d'anar pas a pas. La corneta desafina en la convivència amb el compàs.

LA TEMPTACIÓ / És molt suggerent la temptació de poder cavalcar amb metres al davant i jugar-se l'un contra un, quan l'habitual és percudir contra un frontó, contra un bosc de defenses. El Barça s'hi presta, amb la confiança de tenir els davanters que té, a costa que els centrecampistes quedin esllomats. No hi ha ningú com Xavi per gestionar els temps de paciència i Rakitic és un gran element per resistir maratons. El tercer gol va retratar la metamorfosi dels nous temps: pilota en profunditat a Suárez que espera l'arribada de Rakitic per connectar un imponent cop de cap. Va arribar el 3-1 en el moment ideal, perquè va desactivar molt aviat l'amenaça d'un fantasma que s'havia colat al Camp Nou: Deulofeu. La va esborrar d'una bufada el més gran dels petits.