Meritxell Huertas: "L'acudit funciona i té èxit a causa de la crisi"

Nascuda a Barcelona, el 1973, llicenciada en Filologia Catalana, va començar en el món de l'espectacle amb el seu amic el Mag Lari abans d'arribar al teatre amb La Cubana, on ha treballat més de 10 anys i on va tenir mil cares diferents. Ara la intèrpret catalana explica divertides històries aEl club del chisted'Antena 3 TV.

-–Vostè ha estat 10 anys a La Cubana. ¿A què és degut el canvi?

-–És que he estat 10 anys dedicant la meva vida a la companyia, perquè La Cubana és més que una feina: és una forma de vida. He fet dues gires per Espanya, moltíssimes temporades a Barcelona i Madrid. I ara que s'acabaven les funcions deCómeme el coco, negroa Madrid, vaig decidir deixar-ho, perquè el cos i el cap ja no m'aguantaven més.

-–¿Se'n penedeix?

–-Nooo. Durant 10 anys m'ho he passat molt bé, no volia fer res més i n'he après moltíssim. Recórrer Espanya omplint teatres és molt difícil i el nom de La Cubana t'obre moltes portes.

--Per cert, ¿com va arribar a La Cubana?

--La meva germana em va portar al teatre a veureCómeme el coco, negro, de La Cubana. Era el muntatge del 1988-89 i jo estava estudiant 2n de BUP i feia teatre a l'escola, però quan vaig veureel coco, els vaig dir als pares: vull fer això, vull fer això. Vaig comprar el disc de l'obra, cantava les cançons, veia la sèrieTeresines SA... Vaig començar a estudiar teatre i a fer màgia amb Josep Maria Lari, el Mag Lari...

--¿Com diu? ¿Màgia?

--És que som amics des dels 10 anys... Anàvem a la mateixa escola, érem col·legues, ens presentàvem als certàmens literaris, érem els graciosets del col·le, els pallassets, els teatrers... A més, vam coincidir fent la mateixa carrera, fent Filologia Catalana. I parlàvem de muntar alguna cosa. Com que això del teatre ho vèiem molt difícil i ell era molt aficionat a la màgia, doncs vam muntar un espectacle de màgia (el 1995 vam aconseguir el primer premi nacional de màgia còmica). Paral·lelament jo estudiava a l'estudi Nancy Tuñón i quan vaig acabar, vaig començar a enviar currículums a totes les companyies que m'interessaven, sobretot a La Cubana. A aquesta, hi vaig afegir una nota dient: Si voleu fer els meus somnis realitat, truqueu-me... ¡I em van trucar!

--¿I la van trucar?

--¡Em van trucar! Tenia 25 anys, era el 1999 i aleshores no tenia clar que pogués viure d'això. Havia fet Filologia i m'encantava escriure... Però treballar a La Cubana era el que jo volia fer. És allò de "no desitgis tant una cosa, perquè al final ho aconseguiràs". Doncs sí. I he estat 10 anys dedicant la meva vida a la companyia, perquè La Cubana és més que una feina, no és això d'anar a l'oficina i tornar: és una forma de vida.

--Dos dels seus excompanys de La Cubana estan triomfant a la tele: José Corbacho i Santi Millán.

--Sí, però vaig coincidir molt poquet amb ells, perquè havien acabat la gira d'Cegada de amori començaven a gravarMe lo dijo Pérez. Vaig coincidir amb ells en aquest programa, però com que no va durar gaire... Era una idea massa innovadora per al que llavors era la tele.

--¿Creu que ara hauria funcionat?

--Més que llavors, sí. El que passa és que a la gent li interessava més lessitcom. Ara s'ha vist que les comèdies de situació que van sortir en aquella època van funcionar molt bé... Nosaltres vam estrenarlos Pérezel mateix dia que Tele 5 estrenavaSiete vidas. Nosaltres vam durar tres capítols i ells, set anys.

-–¿Com va saltar del teatre a la tele?

-–Estant amb l'estrena delcocoa Madrid, va venir el director de càsting Luis San Narciso a veure'ns i, al cap de dos mesos, em va trucar i em va preguntar si m'interessava fer alguna prova i tal. I hi vaig anar. Com que ja tenia al cap la idea de deixar La Cubana, vaig acceptar la feina que m'oferia...

-–Que era el Saturday Night Live

-–Sí. Va ser la meva primera experiència a la tele. Jo feia gairebé de comparsa, perquè érem nou actors i jo feia un paper molt petitó. Ara, era tot adrenalina, perquè es feia en directe.

-–Però va ser un fracàs...

--El programa era preciós i la idea era molt bonica, però crec que el problema venia d'intentar adaptar uns guions americans dels anys 80 que ara no tenien cap sentit. I això es veia quan parodiàvem l'actualitat, quan imitàvem gent com Penélope Cruz, com Alaska, la gent connectava més, es podia veure reflectida en nosaltres i el programa funcionava... El tipus d'humor dels EUA és molt diferent. A més, eren molt repetitius. La gent veia de seguida per on anava la broma... I fer-la durar vuit minuts, era massa... penso jo, vaja.

-–¿I El club del chiste

–Nooo. Va ser un "tenim això, ¿t'interessa?". I jo: "Sí, però és que jo no he explicat un acudit mai de la vida". Si jo no em considero graciosa... Mare de déu... Però, bé, si creuen que ho puc fer, doncs endavant.

-–¿Li donen escrits els acudits?

–-Sí. A mi em donen un acudit i me les he de compondre com puc. Jo m'he hagut de buscar una manera d'explicar acudits, perquè no en tenia ni idea. Ha sigut una feinada, però també estic contenta d'haver-ho pogut fer, perquè és un programa que està funcionant, té bona qualitat i els acudits estan bé... Ja, ja sé que els acudits estan considerats com el més baix o bàsic ocutrede l'humor, però sembla que a l'afegir-hi un toc de ficció a aquest format i amb l'equip que s'ha creat, el programa està quedant bufó i està funcionant molt bé.

-–¿Martina Klein, Anabel Alonso i vostè són la bona, la lletja i la dolenta?

-–Ha, ha, ha... Diguem que cadascuna aporta un tipus de públic. L'Anabel és la directora d'orquestra, hi ha la Martina i David Amor, que són els guapos; i els graciosets lletjots que seríem Diego Arjona i jo. I aquí entra la ficció: el lleig s'enamora de la guapa i la lletgeta, del guapo...

--¿Com és l'Anabel?

--Ella fa de cap, la que ens fot canya a tots. La veritat és que m'ha sorprès molt treballar amb ella. Hem connectat molt. En les nostres escenes som com el pallasso llest i el pallasso tonto. Els personatges que han creat ens han ajudat molt.

--¿Vostè és com la pinten?

--És clar que no. Em pinten que no tinc autoestima, que sóc tímida, una mica... no tonteta però sí una mica aturadeta... M'encanta fer aquest paper. L'Anabel, a més, fa com que em fot canya i jo, a remolc, innocent. M'ho passo molt bé. Ja li dic: puc semblar així, perquè sí que sóc molt tímida i em miro les coses des de la barrera, però quan hi entro...

-–¿Seguiran amb el programa?

–-Sí, sí. La previsió és gravar 45 capítols més. Acabem de renovar i estarem en pantalla fins al juny, crec. És que és un programa diari. Bé, de quatre a la setmana. Ha funcionat molt bé i està tenint molt bona rebuda...

--¿I a què creu que és degut?

--Diuen que és gràcies a la crisi, que la gent no vol veure més misèries... que l'acudit passa fàcil, que si no te n'agrada un sents el següent, que és un programa fresquet, que 25 minuts passen ràpid... i així després delTelediario, passa fàcil, que agrada a tots els públics, a nens i grans...

--¿L'espanten les audiències?

--És que és un tema que no pots evitar. En el teatre pots variar el teu personatge, però a la tele, amb una cosa que has gravat fa dos mesos... El meu treball serà el mateix. En efecte, d'una banda em preocupa, perquè d'això depèn a vegades que et guanyis les garrofes o no, però de l'altra, no em canvia la manera de fer, d'actuar...

--¿D'actuar en teatre, cine o televisió?

--Em quedo amb la immediatesa del teatre i la repercussió de la tele. De cine n'he fet molt poquet: ara s'acaba d'estrenar una pel·li en què faig un paper molt petitó,Que se mueran los feos. Això del cine és molt estrany, molt fragmentari, perquè no saps com has quedat fins que veus la pel·li en l'estrena. Et passa també amb la ficció de la tele, però enganxes més, perquè crees un equip amb el qual t'acabes coneixent perquè passes moltes hores junts. En el cine t'ajuntes en sec, amb gent a qui no coneixes de res i au. Hi ha molt poc assaig. Trobo que s'ha de tenir molta tècnica. Hi ha escenes que has de fer a les sis del matí, després d'esperar nou hores. Vaig flipar bastant, però em va agradar molt. Vaig conèixer companys que m'agraden molt i amb qui vaig poder estar xerrant, com María Pujalte, Pere Arquillué, Ingrid Rubio, Tristán Ulloa... Era una pel·li en què surten molts actors. Vam passar diverses nits junts, jugant a cartes, esperant que ens toqués rodar. Va ser una experiència molt xula.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

--¿Quin és el seu futur immediat?

--AcabarEl club de l'acuditi m'encantaria fer teatre a Barcelona, i coses petitones també. Amb amics, con los que ja tenim coses pensades.