Calibrar els adverbis

La creació literària neix sempre d’un engany: l’autor escriu unes paraules que el lector reconeix, però ordenades de manera que li resultin noves i atractives, i tot i així hi confiï perquè les veu com una cosa familiar. Aquesta pirueta és el que es coneix com a estil, i com menys es noti el truc, millor. Si em pregunten què em passa quan escric, si pateixo o em diverteixo, el meu primer reflex és apuntar-me a la diversió. No obstant, després me’n recordo d’una frase deNabokov: «La sensació embogidora que les paraules justes, les úniques paraules valedores, esperen a la riba oposada, en la boirosa llunyania, mentre el pensament encara nu i estremit clama per obtenir-les des d’aquest costat de l’abisme». L’escriptor entaula un combat amb el llenguatge per dir exactament el que vol. Les paraules han de vestir el pensament, però si no es trien bé, només el disfressen o el deixen mig nu i tremolant. És normal, a més, que tot aquest procés generi dubtes: és llavors quan els adverbis resulten tan dòcils.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Encara que sembli una mica estrany, quan escric m’adono que els adverbis són el refugi dels covards... Si l’escriptor se sent insegur davant una frase, si no s’atreveix a opinar amb fermesa o no és valent per seguir buscant (perquè li fa mandra, perquè l’editor el colla, perquè acaba el termini d’un concurs), els adverbis sempre es deixen estimar. M’explicaré. Quan llegeixo en una novel·la frases del tipus: «El Ramiro era immensament desgraciat», o «El Ramiro gairebé odiava la Luisa», alguna cosa em diu que l’autor no tenia clar fins a quin punt el Ramiro era desgraciat, o si odiava la Luisa o no. En lloc de pensar una mica més i afinar el matís, ha preferit recolzar-se en l’adverbi i seguir escrivint com si res.

Que consti que no faig campanya en contra dels adverbis, només dic que s’han de calibrar més bé. No em sorprendria que aquest abús fos una conseqüència del fet que la gent parla molt malament a la vida real. Només cal escoltar algunes tertúlies de la ràdio: polítics, periodistes, empresaris, noms de prestigi que donen la seva opinió sobre el que faci falta. Quan sentin algú que comença dient «evidentment, estic convençut que...», desconfiïn. L’adverbi acostuma a indicar que en el fons no està convençut de res, però ha de dissimular.